dimecres, 18 de març de 2009

La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga



"Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... "
Mercè Rodoreda.
Començament de La mort i la primavera.

Lledoner [Foto: Wikipèdia]


A principis dels anys noranta, el director de cinema Agustí Villaronga va intentar rodar una adaptació de la darrera novel·la de Mercè Rodoreda: La mort i la primavera. El mateix Villaronga va fer-ne el guió i es va dur a terme un llarg treball de producció sota la direcció de Teresa Enrich: localitzacions per valls, muntanyes i rius de les rodalies de Sort (Noguera Pallaresa), l’storyboard, una acurada documentació per fer el vestuari, decorats i atrezzo, fins i tot es va donar a conèixer un repartiment que aniria encapçalat per Victoria Abril i Casto Sendra “Cassen” i també comptaria amb José Sazatornil “Saza”, Xesc Forteza, Rafael Anglada, David Sust i Gunther Meisner (protagonistas els dos últims de Tras el cristal) a més de personatges marginals com disminuïts psíquics i esguerrats...

“El gran repte, però, era que en l’univers de ficció de La mort i la primavera dominaven els símbols i els arquetips. No era una narració realista, sino una representació personalíssima de símbols portada fins a la poesía”. A.V.*

Els problemes de finançament van fer fracassar el projecte. Ara, vint anys després, i com un dels darrers actes per celebrar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, fins el 3 de maig es pot visitar a La Virreina Centre de la imatge una exposició que mostra part d’aquell treball preparatiu. S’ha creat una escenografia que evoca a base d’estructures amb troncs l’aire primitiu i salvatge del poble on transcorre l’acció de La mort i la primavera. A les parets i les vitrines es recullen objectes testimonials molt variats: trossos dels pressupostos, notícies aparegudes als diaris, notes de treball, el guió mecanografiat, fragments de la novel·la, els perfils bàsics dels personatges principals, estris del camp, peces del vestuari, dibuixos i fotos, reproduccions de pintures i gravats antics…

“El perill era que l’univers imaginari de la novel·la no caigués de ple en el terreny del fantàstic i perdés contundència. La manera d’abordar-ho era que el film adquirís un to etnogràfic, quasi antropològic, de document d’una cultura que, ancorada entre el prehistòric i el posthistòric, mostrés el carácter mític d’aquest poble i els seus personatges, sense que ens allunyés de percebre que no eren més que un reflex de nosaltres i del nostre entorn.
De seguida em van venir al cap els treballs de Robert Flaherty, Murnau o fins i tot de l’Einsenstein de ¡Que viva México!; pel·lícules mig documentals que incorporaven al discurs objectivitat i fascinació a parts iguals. Aquella mirada havia de ser la nostra. Una mirada extasiada davant una realitat exòtica però implicada amb temes que encara avui ens afecten a tots.”
A.V.*

Col·laboradors de luxe com el director artístic Ulrich Bergfelder (habitual de Werner Herzog), els músics de Dead can dance (que havien fet la banda sonora d’El niño de la luna) o la fotografia de Jaume Peracaula (habitual també de Villaronga)… prometien un resultat molt esperançador que no va ser possible, però que tampoc es va quedar en res: “Sempre he pensat que és el projecte més bonic que he tingut a les mans. Potser aquell fracàs forma part de l’alquimia secreta del que un dia pot arribar a ser”. A.V.*


* El text La pel·lícula que mai no va existir d’Agustí Villaronga i les fotos extret de: La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Turner, 2009. [Catàleg de l’exposició].

1 comentari:

Insonrible ha dit...

Cuando leí "La mort i la primavera", me sentía como el personaje de Murakami que se pasa un tiempecito dentro de un pozo. La novela es oscura, casi llena de líquenes y algas que enturbian todo... No me extraña que Villaronga quisiera hacer una peli de esta novela. Es totalmente la atmósfera de sus películas.