Séraphine Louis

Séraphine Louis
Fulles,

1928-1929
Oli sobre tela, 195 x 130 cm.
© Adagp, Paris 2008 . Collection Dina Vierny

La pel·lícula Séraphine (2008) de Martin Provost m’ha descobert l’obra de Séraphine Louis, també coneguda com Séraphine de Senlis (1864–1942), pintora naïf, tot i que el crític i col·leccionista d’art Wilhem Udhe no estava d’acord i preferia dir-ne primitivisme modern. En fi, només són etiquetes.

Pocs biopics sobre pintors aconsegueixen explicar bé el sentit de la vida i l’art dels personatges que retraten. Séraphine crec que sí ho fa. Gran part dels mèrits de la pel·lícula recauen en la interpretació de l’actriu Yolande Moreau, però el millor per a mi és que un cop veus la pel·lícula entens perfectament l’obra de Séraphine Louis. Aquelles flors, fulles i fruites flamejants dels seus quadres surten del més profund del caràcter sorrut i tancat d’una fervent religiosa, que per sobre de tot és una gran apassionada de la natura que l’envolta. Viu intensament el paisatge de Senlis: el riu on es banya, l’aire pur que respira, els arbres amb els que parla i s’abraça, l’herba sobre la que camina descalça, la terra humida d’on extreu els seus colors… I tot això va tenir el talent i la sensibilitat de transportar-ho a la pintura, va arribar a ser una gran artista i de forma totalment autodidacta. Per sort i pura casualitat, Wilhelm Uhde va valorar el treball de Séraphine quan aquesta malvivia de minyona. Per desgràcia, Séraphine no va tenir prou cap per encaminar bé una nova vida d’artista ben pagada i va acabar boja i tancada en un manicomi. Un final tràgic que em recorda molt una altra pel·lícula del mateix gènere, diferent però també excel·lent: Un ángel en mi mesa (1990) de Jane Campion, sobre la vida de l’escriptora neozelandesa Janet Frame.

[Fotos: Séraphine le film]