divendres, 16 d’octubre de 2009

Mónica del Raval

Federico Fellini
Satyricon (1969)
[Foto: Galleria Le Opere]


Dels sis anys que vaig viure al barri del Raval, dos van ser en un pis del carrer Junta de Comerç cantonada amb Sant Pau. La parada de metro més propera que tenia era la de Liceu, i quan passava pel carrer Sant Pau camí d’anada o de tornada, sempre els vespres i de nit em creuava molt sovint amb ella. Grassa i de pell blanquíssima, la cara molt maquillada, els cabells rossos oxigenats, fins i arrissats, amb la corona de brillants de quincalla, la minifaldilla de les més curtes, una brusa quasi transparent, les sabates de taló i un bolso a conjunt. Era una prostituta felliniana de manual, la veritat és que m’impresionava força aquella imatge. D’allò farà ja uns quinze anys (sí, com passa el temps!) i, malgrat vàrem ser veïns, mai la vaig arribar ni a saludar. Però ara, crec que l’he poguda conèixer d'una altra manera, gràcies a Mónica del Raval, la pel·lícula documental de Francesc Betriu on ella mateixa explica la seva vida. Es va estrenar la setmana passada a un sol cinema de Barcelona (Cines Alexandra, Rambla Catalunya 90).

El seu nom real és Ramona Coronado i també és coneguda per Mónica o la Chicholina. Sempre ha estat prostituta perquè així ho ha volgut. A la seva pel·lícula ho diu tal qual i, en general, es mostra molt solta davant la càmara, no es talla ni un pèl per explicar-ho tot. S’ha enamorat, ha guanyat i ha perdut, ha robat, s’ha barallat amb clients i companyes, ha fet les paus o no… sempre que ha pogut s’ho ha passat (sic) de puta madre. Fina, fina... no és, però té allò que dius quan sents i veus per la tele personalitats tan fortes com ara posem l’Alaska, Bibiana Fernández o Lita Claver la Maña, que penses: què bé que parlen. Podria sorprendre que la gent del seu entorn i testimonis que apareixen al documental destaquin d’ella per sobre de tot la bona educació, un tracte alegre i agradable, però és que ho deu tenir, a més de ser molt llesta. Però llesta no vol dir intel·ligent... i és una llàstima, perquè la Mónica ha quedat atrapada a la cara més dura, lumpen i marginal del Raval. Un barri poblat dels herois de la frontera i que també forma part dels viscabarcelona. Per a qui ho vulgui veure, Francesc Betriu l’ha retratat per sempre tal com era i encara és.

4 comentaris:

yosoyjulian ha dit...

Ay, qué retro flash acabo de tener! Me acuerdo...me acuerdo de ella...de las noches de juerga por las Ramblas y alrrededores!

Insonrible ha dit...

Pues todavía se la puede ver en el Cosmos con su coronita de princesa.

La Abutrí de Getafe ha dit...

Pues si es verdad yo también me acuerdo de ella,pero a diferencia de tí,yo si que hablé con ella,un día que me dirigía a casa de mi hermana y yo estaba comiendo gominolas,pasé por su lado y ella me pidió una...No hace falta decir que se quedó unas pocas y emcima me quitó mis favoritas las moras negras!!.

Mira por dónde!!.

Besos ardillita.

Toronto ha dit...

Se puso mucho años en la entrada del Liceu, pero ya no, se ve que está sólo en la calle Robadors, que siempre ha sido de lo más cutre... La imagen que da ahora lógicamente no es la misma que tenía hace 15 años... el tiempo pasa para todos... pero es que ha ido mucho a peor o mi recuerdo de entonces es borroso, ya no sé. Pero desde luego, nada que ver con esas pirañas que pellizcan y agarran por el brazo a los pobres paseantes (como ahora yo)! Que no te piden chuches precisamente! Qué miedo pasé! Suerte que con esto sí han terminado y ya no tengo que hacer rodeo para cruzar la Rambla!