Il Trovatore

Ramiro Fernández Saus
El Trovador, 2009.

Oli sobre tela, 60x43 cm.
[Galería Estampa]

Des de fa un parell d’anys que amb un grup d’amics, buscant un forat entre les celebracions de Nadal, anem a veure una òpera al Liceu. Recordo que fa uns anys vaig tenir un veí fanàtic de l’òpera. Samedimanche el recordarà també perfectament. Assidu amb abonament al Liceu, idolatrava sobremanera a la Caballé. Quan a casa seva posava a tot volum l’equip de música, trontollava tot el terre del pis i sentiem com anava de punta a punta cantant les seves àries preferides. Si li hagués preguntat de què anava Il Trovatore, segur que m’hauria respós: Lo de siempre, dos pollas y un coño. A més d’ordinari, tenia un punt de boig, però res que fos perillós.

Ramiro Fernández Saus

El Trovador, 2009.

Aquarel·la sobre paper,

30x21 cm.

Simplificar l’argument d’ Il Trovatore al drama d’un triangle amorós és quedar-se només una mica curt. El desencadenant de tot plegat és un veritable embolic, el de la venjança i mort entre una gitana, el seu fill (el pobre trobador, que en realitat no és el fill de la gitana…) la seva estimada i un comte gelós. Però en el fons, tampoc és l’argument el més interessant. Fins i tot el programa de mà avisa que el llibret té alguna que altra incoherència narrativa... Tota la força d’aquesta òpera recau en la música de Giuseppe Verdi. Àries molt belles i – segons diuen els entesos - difícils d’executar, pensades pel lluiment dels cantants i el cor. Repassant l’obra completa de Verdi, està clar que li encantaven i dominava especialment els cors. A Il Trovatore aquest té un moment dels més famosos, que és molt bonic, El cor dels gitanos:

L’escenografia era molt sencilla. Sobre un terre inclinat i a diferents nivells , al fons només telons sedosos i ondulants que anaven caient un cop s’acaba cada escena. Blaus quan el protagonisme recau en l’entorn del comte i vermells quan ho fa en el del trobador, els dos amb la presència intimidant d’una lluna plena daurada pintada just al mig. Elements mínims, però acompanyats d’una il·luminació molt acurada que anava matissant els diferents estats d’ànim dels personatges. D’entre la sobrietat general del vestuari, destacaven els cascs de les guàrdies dels comtes Luna i d’Urgell, molt vistosos, com de bombers d’última generació. Recapitulant, intencionadament ni el llibret, l’escenografía o el vestuari robaven el protagonisme al millor de vetllada, la música i les veus. I això que sempre anem al repartiment de segona!

+ Liceu

[Audio: Enrico Caruso: Di quella pira]