divendres, 11 de juny de 2010

Fotografia i esperit

Robert Boursnell
Autorretrat amb esperits,
1902
[American Museum of Photography]


Diuen que Harry Houdini (1874-1926) no va poder escapar mai del complex d'Edip. Estimava a la seva mare per sobre de tot i quan aquesta va morir, Houdini va pensar – per desesperació de la seva esposa - que a través de l'espiritisme podria posar-se en contacte amb la difunta. Però el primer mèdium al que va acudir va fallar estrepitosament: el missatge que venia del més allà el va transcriure literalment en anglès i anava acompanyat del dibuix d'una creu cristiana, quan en vida la mare no sabia ni parlar ni escriure en anglès i era jueva. A partit d'aquell dia, l'escapista indignat va emprendre una verdadera creuada pública per desemmascarar a tots els espiritistes amb els que es va trobar.

William Eglinton
Mary Burchett amb l'esperit del seu mestre d'escola,
1886
[American Museum of Photography ]


Com tot bon mag, Houdini no creia en fets paranormals i no hauria encarregat mai un bonic retrat fotogràfic d'ell al costat de l'esperit de la seva estimada mare. Aniria quasi a contracorrent, perquè a finals del segle XIX i principis del XX, la fotografia d'esperits tenia molta clientela. L'historiador de l'art John Harvey ho ha recollit i analitzat amb profunditat a Fotografia y espíritu. El llibre és un recorregut per tota la iconografia d'esperits, diguem-ne, impresos i filmats. Arrenca amb els antecedents de gravats d'imatges paganes i les aparicions de sants cristians, però entra de seguida a fons amb la fotografia, just quan acabava de néixer, aportant, en principi, el testimoni amb credibilitat que no tenien els dibuixos. Dels primers daguerrotips a les polaroids i la càmera digital. Arriba a les radiografies, les aureoles new age i les pel·lícules domèstiques i de ficció amb presència d'esperits. Lògicament, totes les imatges són muntatges i, la veritat, alguns realment escandalosos de cutres, però tots tenen molt encant. Harvey no juga en cap moment al joc d'un Iker Jiménez o caçafantasmes similars. L'interès el centra en la qualitat artística, els procediments i les tipologies d'”extres”(que és com s'anomenen als esperits fotografiats), o la influència en el collage surrealista i dadà, en pintors posteriors com ara Francis Bacon, o en videoartistes contemporanis.



Zoe Beloff
The Ideoplastic Materialization of Eva C.
Fragment de la Instal·lació de DVD, 2004

Tracta l'ombra allargada de tota la iconografia que genera l'Esperit de Nadal de Charles Dickens. Fa també un completíssim catàleg de societats espiritistes, mèdiums i fotògrafs especialitzats en aquest frau que, pel que s'explica, hi va caure molta gent amb una fe cega, però també d'altres que no hi creien tant i que tampoc els importava massa... tots volien el mateix: la foto, quasi a la carta, amb l'esperit preferit, triant el ser estimat o el conegut admirat.

Elsie Wright
Frances Griffiths amb fades,
1917
[Wikipedia]

En alguns casos, fins i tot fa llàstima que es destapés la trampa. Per exemple l'apassionant cas de les fotos de les fades de Cottingley que, malgrat la defensa aferrissada de Sir Arthur Conan Doyle (per cortesia de Maelström, ara estic llegint el llibre de Conan Doyle: El misterio de las hadas), els autors van acabar per confessar el muntatge. Però una cosa són les innocents fades i els gnoms... Per altres esperits i èssers que només de pensar-hi em poden treure el son, ja m'està bé que tot sigui mentida.



Harvey, John.
Fotogafía y espíritu.
Traducción de José Luís Gil Aristu.
Madrid: Alianza, 2010.
(Alianza Forma; 162).
200 p.
ISBN: 978-84-206-6717-1.

[Toronto Ràdio: BjörK: Isobel]

Michel Gondry . Björk: Isobel

2 comentaris:

Samedimanche ha dit...

De mañana no pasa!!!

Anònim ha dit...

Alianza Forma no defrauda mai... I q en sap de coses, vosté!
Jo també vull llegir-me'l!