dimarts, 6 de juliol de 2010

Jazz manouche



Raymond Savignac
Gitanes, 1953
[Galerie Montmartre]

Una broma cruel de petits era que el meu germà gran em turmentava assegurant que jo era adoptat. Segons la seva teoria, una gitana em va abandonar a la porta de casa. En aquell temps, ser adoptat no es portava amb la naturalitat d'avui, fins i tot s'amagava, així que m'ho vaig creure i em va afectar de debò. Tant que estava disposat a escapar de casa per tornar amb els gitanos. En secret, vaig començar a preparar una maleta, però la meva mare va trobar a faltar roba al armari i de seguida la va descobrir a sota el llit. Primer no vaig creure massa les explicacions dels pares per desmentir-ho, però a mida que anava creixent era tal la semblança física amb ells, que el dubte i el pla van anar desapareixent.
Potser aquesta anècdota va donar peu, ja de gran, al meu interès per la música dels gitanos. Sentir el seu duende em provoca sempre tanta emoció que de vegades torno a pensar si no seré un d'ells. Flamenc pur, rumba, flamenc pop i rock, clàssica, música per a casaments i enterraments provinent de l'Europa de l'Est i també el jazz.



Django Reinhardt (Liberchies, Bèlgica, 1910 - Fontainebleau, França, 1953) va ser el més conegut dels gitanos que es van dedicar al jazz. Guitarrista alegre i vitalista, malgrat un accident que li va deixar la ma esquerra esguerrada (es va calar foc a la seva caravana quan una espelma va prendre sobre les flors de paper que venia la seva esposa). Amb el seu swing endiablat, Django va formar un grup mític de contrabaix, guitarres rítmiques i el violí d'Stéphane Grapelli. Admirador del jazz americà, especialment de Louis Amstrong, al final de la seva carrera es va passar a la guitarra elèctrica, va arribar a ser solista de l'orquestra de Duke Ellington. El Jazz manouche (gitano) ha influït poderosament en altres gèneres com el country i el rock. Enguany es compleix el centenari del seu naixement i per celebrar-ho, Sony Music ha reeditat "In memoriam Django Reinhardt (1908-1954)", disc gravat a París entre 1935 i 1939, conté dues peces de Django en solitari i vàries de les formacions amb les que va tocar, al costat del seu germà Joseph, del violí habitual de Grapelli i d'altres noms del jazz nord-americà com ara Coleman Hawkins, Rex Stewart i Barney Bigard. Tot en una remasterització de luxe a càrrec d'enginyers japonesos, grans caçadors de duende.
[Foto Django R.: Guitar Master Class]

3 comentaris:

Insonrible ha dit...

Jo et trobo bastant "zíngaro" y sinvergüenza. Quina història més maca, Toronto. Segur que el tema del circ també bé per aquí.

Samedimanche ha dit...

Yo también soy gitana...se nota enseguida por nuestro color de piel, aceitunados los dos.
Aún estamos a tiempo de escaparnos con el circo...o de montar uno.

Toronto ha dit...

Insonrible, tu sí que ets una sivengüenza i a més, jamelga! Samedimanche, mi color de piel, otra prueba más de mis orígenes... o soy un gitano albino!