Estiu en dansa

Arenal,
1988
[Foto: CND]

El passat mes de juliol, Nacho Duato s'acomiadava de la Compañía Nacional de Danza que ha dirigit durant 20 anys. El darrer espectacle sota la seva direcció es va fer al Teatro de la Zarzuela de Madrid, un programa triple que estrenava en primícia mundial Asak, una coreografia de l'albanès Gentian Doda amb música de César Aliaj, i recuperava dues coreografies antigues del propi Duato: Remansos, amb música d'Enric Granados i Arenal, amb Maria del Mar Bonet cantant en directe.

En aquests 20 anys, he vist només en dues ocasions la CND. És poc, però les dues em van deixar bocabadat. Guardo molt bon record en especial d'Arenal, un estiu al festival Grec, amb la música gravada, però amb Duato ballant a una peça, que va ser un fet excepcional perquè ja no ballava en públic, només potser per cobrir alguna baixa. En art, no he trobat una manera més bonica que la d'Arenal per representar tant bé la Mediterrània.

Arrel de la notícia del comiat, repesco de la prestatgeria de casa un número antic de la revista El Europeo (el número 27, d'octubre de 1990), amb Duato a la portada, més fotos (totes en B/N de Jordi Socías) i una entrevista a l'interior. Després d'una gran carrera internacional com a ballarí, l'any 1990, Duato acabava d'arribar de l'estranger i assumia, il·lusionat, el repte de dirigir el que primer es deia Ballet Lírico Nacional i després seria la CND. Un repte que va suposar un canvi radical cap a la dansa contemporània, arraconant la dansa clàssica de puntes i tutús. La seva aposta sempre es va qüestionar, sobre tot per part dels ballarins clàssics que no trobaven lloc pel repertori de trencanous o giselles i que van haver de marxar fora. Però la crítica i el públic mai va tenir queixa alguna. La qualitat de la feina de Duato i els ballarins de la CDN va ser impecable: coreografies, vestuaris, escenografies, les músiques i també l'obertura a altres coreògrafs convidats, els va situar entre els millors a nivell internacional. Duato hauria continuat dirigint la CDN, però ha estat obligat a deixar el càrrec. Potser ja ho hauria d'haver fet abans, 20 anys és molt temps. I marxa enfadat, amb l'ego ferit – ego que, ja des d'aquella entrevista d'El Europeo, sembla tenir-ne a cabassos-, conscient dels èxits i que tenia molt més per oferir, o que ha sobreviscut a polítics de tots colors... En fi, ja li passarà la ràbia treballant al capdavant de la seva nova companyia, la del teatre Mijáilovski de Sant Petersburg.

Le Présbytère n'ha rien perdu de son charme, ni le jardin de son éclat,
1997
[Foto: L'Express]

Una de les companyies on es va formar de jove Nacho Duato va ser la de Maurice Béjart. Ahir al XXIV Festival de Peralada, vaig poder veure la reposició de Le Présbytère n'ha rien perdu de son charme, ni le jardin de son éclat (1997) a càrrec del Béjart Ballet Lausanne, ara sota la direcció artística de Gil Román. Es tracta d'una obra mestra de Béjart que tracta el tema de la mort, en concret la mort quan s'és massa jove per morir. I ho fa des de l'optimisme, la força i l'alegria de viure el temps que sigui, llarg o curt. Les músiques són de Queen – grup de rock que mai em van agradar massa- i Mozart; més el vestuari de Gianni Versace. Va ser una gran nit, un espectacle molt bonic. Bonic com la frase que li dona títol. Llegeixo al programa de mà que està extreta d'El misteri de la cambra groga, una novel·la de Gaston Lerroux, i que no té cap sentit. És només una frase bonica amb un misteri indesxifrable que va agradar molt als surrealistes francesos de principis del segle XX i que venia al pèl a Béjart per titular aquest ballet vitalista i preciosista, superior a qualsevol cerimònia litúrgica, sobre el gran misteri indesxifrable de la vida i la mort.
//

[Toronto Ràdio: Maria del Mar Bonet: La dansa de la primavera ]