dijous, 21 d’octubre de 2010

Partit amb Pipilotti Rist


Pipilotti Rist
Lòbul pulmonar
, 2009
Partit amistós - Sentiments electrònics
[Hauser&Wirth / Foto Fundació Miró: Pere Pratdesaba]


Pipilotti Rist proposa un partit amistós entre ella i els visitants de la Fundació Miró de Barcelona i de la Fontana d'Or de Girona. Començant pel nom de l'artista, homenatge a la gran Pippi Långstrump, qui es resisteix a jugar-hi!? Pipilotti posa el sentiment electrònic de les vídeo instal·lacions i nosaltres només hem d'entrar i deixar-nos emportar per tot el què hi trobarem, que és molt.
A Barcelona es poden veure 10 dels seus treballs. El programa de mà de l'exposició introdueix el tema o intencions de cada espai, com ara: enfrontar l'espectral i el corpori, reflexionar sobre la força de la gravetat, mostrar les pors i tabús que ens desequilibren fàcilment, el contrast entre natural i artificial, o la vulnerabilitat del cos humà sota els elements naturals... Obres desinhibides i entremaliades que desprenen llibertat, sentit de l'humor, sexualitat, pau interior (però res de new age o pseudo-hippimismes), amor a la natura, bons propòsits i felicitat. Tampoc és imprescindible llegir les indicacions del programa abans de creuar el bosc cortina de teles verdes de l'entrada... segur que cada obra despertarà aquestes o moltes altres sensacions que seran igualment vàlides. Un estira i arronsa amb Pipilotti, el sentit de la partida.
Poques obres com les seves són tan participatives: convida a passejar entre les cortines de teles translúcides (Temps lliure, 2010), seure i estirar-te sobre els coixins grans de formes esborrajades escampats per la moqueta (Gravetat, sigues amiga meva, 2007)... i en definitiva, a observar les projeccions des de llocs poc habituals (fins i tot sobre una escultura de Joan Miró a Doble llum, 2010), o caminar directament sota la projecció (Sota els estels, 2007) . Entre les imatges, el cos humà i la natura solen tenir molt protagonisme. Així és a la meva preferida: Lòbul pulmonar, 2009, que, llegeixo, conté imatges germanes de la que és la primera pel·lícula que Rist estrenarà als cinemes: Pepperminta . Sol utilitzar colors molt vius ( vermells saturats, blaus cel i verds quasi fluorescents), amb efectes de post-producció (brillantors, una pàtina d'aurèola màgica,... ), més un estudiat ús del so i la música (que de vegades ella mateixa interpreta cantant o xisclant i també composa) i la il·luminació o el color de les sales, per a crear espais molt envoltants. Les projeccions acostumen a ser de grans dimensions, en una, dues o tres parets i en angle, calidoscòpiques, frontals o zenitals. No hi ha norma que valgui, aquest és un tret molt de les pippis!


Pipilotti Rist
Dona de pluja (em diuen planta), 1999
[Hauser&Wirth / Foto: Pere Pratdesaba]

A Girona s'hi exposen només tres obres. Són poques comparat amb Barcelona, però la veritat és que les tres són molt però que molt boniques (llàstima que no he trobat bones imatges pel bloc). La teva càpsula espacial (2006) reprodueix en miniatura una habitació dintre d'una caixa de transports. El llit desfet, un mirall, una cadira, una làmpada, pòsters, llibres, revistes, una pizza a mig acabar... i la lluna que ha entrat trencant les parets i el terra. Una projecció fantasmagòrica dona la volta per les tres parets i la cara de la lluna i la música recorda a la típica de les capses de música. Sempre es per tot arreu (1997) és un vídeo projectat sobre dues pantalles: una noia va trencant els vidres de cotxes aparcats amb una flor com a martell, i com si fos el més normal del món. I, la deixo pel final, a Llum de falda (2006), Pippilotti proposa que seguis a una cadira per a que es projecti sobre la teva falda una sèrie d'imatges filmades en plena natura (arbres, herba, troncs...). El projector està amagat en una làmpada de peu al costat de la cadira. L'habitació és de parets roses i les indicacions, seu i deixa't acaronar per les imatges, estan escrites en una, a mà amb un retolador blau. M'agraden molt les obres amb cadira, és un símbol molt bonic del lloc per fer el gest d'aturar-te, seure i meditar, pensar, descansar i, en aquest cas, fer-ho mentre et deixes acaronar per les imatges. Al sortir de la Fontana d'Or, buscava una copisteria per fer unes fotocòpies. En el mateix carrer, a dos o tres portals de la mateixa vorera, vaig trobar una. Era una copisteria molt petita. Darrera el taulell, només una senyora que em va atendre molt amable. Mentre ella feia les fotocòpies, vaig deixar la meva motxilla sobre la única cadira que hi havia a la sala. En aquell moment, va entrar un senyor que no va dir res. Es va quedar dret, mirant, en silenci, la cadira. La senyora em va dir: Ha vingut a seure. Llavors em vaig adonar i vaig treure la motxilla de la cadira. El senyor es va seure durant uns 30 segons, es va aixecar i va marxar, tot sense dir res. La senyora tampoc va dir res més al respecte, ni jo vaig preguntar. Em va cobrar i al veure que enrotllava els fulls fotocopiats, em va regalar una goma elàstica. Ara penso que li podia haver dit al senyor que es passés per la exposició de Pipilotti Rist per seure una estona a Llum de falda.

+ Pipilotti Rist

[Toronto Ràdio: Pipilotti Rist: Wiked Game, música per a Xarrupa el meu oceà, 1996]