Robin Guthrie
Horse Heaven, 2010
Potser sonarà una mica tòpic, però trobo que la millor manera per definir amb una sola paraula la música que feien Cocteau Twins és: calidoscòpica. Melodies que van girant sobre si mateixes i sobreposant-se, com en el joc dels miralls, travessades per dos feixos de llum que sortien d'una guitarra molt característica i de la veu d' Elisabeth Fraser. El grup es va dissoldre fa més d'una dècada. Van tornar a ser noticia fa cinc anys perquè van treure al mercat un últim recopilatori, Lullabies To Violaine (4AD, 2005), en un digipack molt bonic folrat de vellut blanc; sempre van cuidar molt tot el tema d'art dels àlbums.
Robin Guthrie
[Fotografia: Gaelle Beri]
Sabia que la Fraser continuava la seva carrera musical, ara en solitari i col·laborant puntualment amb altres grups com els Massive Attack. Però no sabia res de Robin Guthrie, guitarra i un dels principals compositors de Cocteau Twins. Ell també va iniciar una carrera en solitari que manté en actiu. Fa peces instrumentals, bandes sonores per a pel·lícules (l'última, Kaboom de Gregg Araki), produeix i col·labora amb altres músics. Vaig llegir per Internet una recomanació de Carousel (Darla Records, 2009), el darrer àlbum d'instrumentals que ha tret, i fa uns dies l'he rebut per correu postal des de la Bretanya (viu i treballa actualment a França), acompanyat del darrer EP de quatre cançons noves que ha publicat aquest any: Sunflower Stories (Darla Records, 2010).
Alguns instrumentals de Guthrie recorden molt als Cocteau Twins. Capes i capes de música electrònica, però sobre tot per aquella guitarra lluminosa que té el poder d'activar el ressort de la melancolia. Barreja de pop i new age o ambient, avui, si encarà existís, encaixaria molt bé a Diálogos 3, mític programa que tenia Ramon Trecet a Radio3 i que acabava cada dia dient aquella frase tan rotunda que, a mi, la veritat, sempre em ruboritzava una mica... però ara em ve com anell al dit per a la música de Guthrie: busqueu la bellesa perquè és l'únic que mereix la pena en aquest fastigós món.
Robin Guthrie
[Fotografia: Gaelle Beri]
Sabia que la Fraser continuava la seva carrera musical, ara en solitari i col·laborant puntualment amb altres grups com els Massive Attack. Però no sabia res de Robin Guthrie, guitarra i un dels principals compositors de Cocteau Twins. Ell també va iniciar una carrera en solitari que manté en actiu. Fa peces instrumentals, bandes sonores per a pel·lícules (l'última, Kaboom de Gregg Araki), produeix i col·labora amb altres músics. Vaig llegir per Internet una recomanació de Carousel (Darla Records, 2009), el darrer àlbum d'instrumentals que ha tret, i fa uns dies l'he rebut per correu postal des de la Bretanya (viu i treballa actualment a França), acompanyat del darrer EP de quatre cançons noves que ha publicat aquest any: Sunflower Stories (Darla Records, 2010).
Alguns instrumentals de Guthrie recorden molt als Cocteau Twins. Capes i capes de música electrònica, però sobre tot per aquella guitarra lluminosa que té el poder d'activar el ressort de la melancolia. Barreja de pop i new age o ambient, avui, si encarà existís, encaixaria molt bé a Diálogos 3, mític programa que tenia Ramon Trecet a Radio3 i que acabava cada dia dient aquella frase tan rotunda que, a mi, la veritat, sempre em ruboritzava una mica... però ara em ve com anell al dit per a la música de Guthrie: busqueu la bellesa perquè és l'únic que mereix la pena en aquest fastigós món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada