Esperpèntic

Fernando Fernán-Gómez
Fotogrames d'El extraño viaje, 1964

Llegir l'estudi de José Luis Castro de Paz sobre l'obra fílmica de Fernando Fernán-Gómez, em porta a tornar a veure dues de les seves pel·lícules que més m'agraden. Les dues tenen en el seu títol la paraula viatge, que, juntament amb la paraula fugida, sempre estan en la ment dels que som addictes a l'escapisme: El extraño viaje (1964) i El viaje a ninguna parte (1986). De les dues, El extraño viaje és la meva preferida. L'esperpento em tira molt.

[El guión de Pedro Beltrán], que a mí me pareció magnífico, divertidísimo, lo que le encontré yo como cosa más singular, es que podía ser muy español y muy teatral [...]. La influencia directa que yo me busqué, y que seguramente no lo consguí, y que por eso no está advertida en la crítica, [...] era el teatro de paletos, en realidad, de Arniches, y sobre todo una obra en especial que se llama La casa de Quirós que es una obra de terror, entre paletos. (F. Fernán-Gómez. Pàg. 220).*

Només sé de Carlos Arniches que era un escriptor espanyol de comèdies, i pel crític Marcos Ordóñez, que de vegades en parla, citant-lo quan compara els bons treballs còmics d'ara amb les comèdies perfectes de l'Espanya cañí. Desconec les obres d'aquell teatre castizo, el drama grotesco que en diuen, i que tant admirava Fernán-Gómez. Però el cas és que, en la línia d'Arniches, Fernán-Gómez va fer del guió de Beltrán (a partir d'una idea de Luis G. Berlanga!) una pel·lícula hilarant, protagonitzada per autèntics paletos, que avui en dirien friquis (i m'agrada més paletos) en una tragicomèdia negra, quasi gòtica, única en el panorama del cinema espanyol. I no ja de la seva època (la dels forts contrastos de la modernitat ye-yé amb l'Espanya profunda i rural dels 60', encara sota la dictadura franquista i que, per sort , va torejar, no sense entrebancs, la censura, que no la deuria ni entendre!) si no de tota la història del cinema interplanetari. Perquè, a diferència d'El viaje a ninguna parte, trobo que El extraño viaje aguanta molt bé el pas del temps. Allò que passa quan una suma de factors, incloses les imperfeccions, donen una pel·lícula rodona... Amb la fotografia en B/N quasi expressionista de José F. Aguayo, Fernán-Gómez va filmar els plans més obscurs amb una estètica molt deutora d' Alfred Hitchcock. L'estudi de José Luis Castro de Paz - exhaustiu, detallat i documentat, com acostumen a ser aquests llibres de Cátedra sobre directors de cinema - així ho recull, amb algunes anàlisis de les similituds buscades (i feliçment trobades) amb Rebecca, Psicosis i Los pájaros. També per l'excel·lent treball dels actors, inoblidables Carlos Larrañaga, Tota Alba, Lina Canalejas i, sobre tot, la parella de germans interpretats per Rafaela Aparicio i Jesús Franco!

No es perdin, com a mínim, els sis minuts de títols de crèdrit:
el quiosc d'aquell 1964 i després el ball de l'Angelines!

Fernando Fernán-Gómez afirmava que amb El viaje a ninguna parte, va quedar molt content, tant del resultat de la novel·la de la que també és l'autor, com del de la pel·lícula. La veritat és que la història d'aquests còmics ambulants durant la postguerra (vagabundos es lo que somos, diu en un moment Juanita, interpretada per Laura del Sol) és molt bonica, molt dura i també molt trista. La fotografia de José Luis Alcaine impressiona, retrata la misèria amb la llum d'un aire clar i fred, com el del vent que talla la cara a l'hivern. Les interpretacions també són excel·lents, sobre tot José Sacristán – el narrador mentider - i alguns secundaris, com el mateix Fernán-Gómez, Juan Diego o Maria Luisa Ponte. El que no m'agrada gens és la música de Pedro Iturralde, sonaria bé als 80', però no va gens amb l'època que retrata el film i avui, quasi 25 anys desprès, li fa molt mal... També es pot fer una mica pesada pel ritme, lent, té molts flash-backs, més algunes sortides a les fantasies del protagonista (aquells èxits imaginats als teatres de Paris o al festival de Cannes...), però és una gran pel·lícula. A més, un fil contuctor agermana els dos viatges: els còmics ambulants d'El viaje a ninguna parte portaven als pobles comèdies de teatro castizo d'Arniches, de Miguel Mihura... comèdies grotesques i esperpèntiques com les que van inspirar El extraño viaje, com la vida del país d'aquella època.

*Castro de Paz, José Luis. Fernando Fernán-Gómez. Madrid: Cátedra, 2010. (Signo e imágen/Cineastas; 80). 377 pàg. ISBN: 978-84-376-2635-2.

[Fotogrames d'El extraño viaje: Flechazos de cine]

[Toronto Ràdio: Los Coronas: ¡A la mierda!]