dilluns, 23 de maig de 2011

Carlos

Carlos
d'Olivier Assayas,
2010

La pel·lícula sobre Ilich Ramírez, el Chacal, el terrorista més celebrity de la història, em va deixar clavat a la butaca. Pel ritme endiablat que el segueix viatjant per Orient i Occident, per la tensió de la majoria de situacions, per la transformació del personatge (física i mental), per l'ambientació dels anys setanta-vuitanta i per com espolsa tanta merda de la política internacional.
Segurament a la mini-sèrie per a la televisió (de la que s'ha extret el muntatge reduït pel cinema) els secundaris i les trames es deuen desenvolupar amb més calma i detalls. Però potser tal hi fa, perquè en el fons tot gira entorn l'egocèntric protagonista (que l'actor Edgar Ramírez broda), un seductor nat, de segrest amb Estocolm assegurat. Quan parla de marxisme, del Che o de l'opressió dels palestins, Ramírez és una persona convincent, que s'exalta apassionada defensant el seu punt de vista i les teories que ha mamat, no es deixa rebatre fàcilment. Per uns moments diries que és un nou messies, si no fos per les barbaritats que en nom d'una ideologia està disposat a fer. La seva via és la violència, una violència que té dues particularitats afegides: l'erotisme i el narcisisme. Carlos amb una pistola a les mans està més calent que a la millor de les rebolcades amb les seves amants, i el fet d'aparèixer als mitjans de comunicació l'emborratxa més que unes quantes rondes de whisky. La seva creuada va anar de mal a pitjor, convertint-se progressivament en un mercenari amb les ideologies més que desdibuixades i per fi tancat a la presó, però sense perdre un magnetisme que, a dies d'avui,
encara desperta simpaties d'heroi. El triomf d'un monstre mediàtic.

Per veure Carlos, vaig anar per primera vegada al Cinema Truffaut de Girona, l'únic de les comarques gironines que passa pel·lícules que no arriben als circuits comercials habituals i en versió original subtitulada. El Truffaut és un cinema municipal gestionat pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona i l'any passat va celebrar el seu desè aniversari. Tota una fita que va camí de convertir aquest cinema en mític. A més, em va sorprendre l'edifici, discret, però per la seva situació al barri vell, té molt encant i és força acollidor. També cal estar al corrent de les moltes activitats complementàries que hi fan, com conferències, cicles, estrenes de directors locals o recuperacions de clàssics.


[Toronto Ràdio: New Order: Dreams never end]

4 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Ehyyyy no hace falta decir que en casa te esperamos!!.
Yayoi Kusuma es interesante Toronto!!.
En cuanto a Carlos hay un morbo con este hombre cuando hablan de él que a veces dan ganas de ser del FBI para saber un poquito más...Ainsss me falta Grissom aunque me quedo con Warrick en fin vamos a dejarlo que ya desvarío y me pongo algo Warri yo.
Besos guapoooooo.

Toronto ha dit...

Gracias Abutrí! Hasta mediados de verano no podré ir a ver la exposición de Kusama, pero ya cuento con avisarla, me encantará visitarles! Un beso!

Samedimanche ha dit...

Estás loco, Carlos!
Pero ese era otro Carlos...bien por los críticos de Girona, más constructivos que destructores.

Toronto ha dit...

Pues sabe que cuando vi el título de la película estuve un tiempo que no me podía quitar de la cabeza el "Estás loco, Carlos! Como me conoce! Si parece mi madre (pero sería la viva, no la madre muerta!
Por cierto, no sé que me pasa con su blog que me cuesta publicar un comentario a su entrada sobre Maine. Como lo he probado varias veces y nada, se lo dejo aquí. Le decía qué casualidad que ahora mismo ando por Nueva Inglaterra... con el libro "Leviatán o la ballena" de Philip Hoare, un libro superinteresante que, entre más cosas sobre las ballenas, habla de los balleneros que salían de allí y alrededores, como Melville antes de escribir "Moby DIck". Creo que su Santo le gustaría este libro. Y a usted, por supuesto ¡como le gusta todo!Besos y hasta pronto!