Regal de Sant Jordi d'aquest any, ho he passat molt bé llegint El poni roig de John Steinbeck. No perquè sigui una novel·la divertida, tot el contrari, l'he trobada més aviat trista (si recorrem a les etiquetes dels gèneres, crec que és allò que en diuen un western crepuscular). Tampoc m'ha agradat només per les quatre històries que expliquen l'aprenentatge que viu en Jody Tiflin, el nen protagonista, pont cap a l'adolescència i el complicat món dels adults. Sobre tot, m'ha agradat molt per cóm està escrita. Poques vegades havia llegit una descripció del paisatge tant aparentment senzilla i a la vegada tant bonica i poètica, gens tòpica. Al menys en la reedició catalana d'El cercle de Viena, ben segur que molt del mèrit recau en el traductor, perquè es nota que el material original que tenia entre mans era d'una sensibilitat fora del normal i la cura que hi ha posat en el resultat final. Així, molt subtilment, a El poni roig tot transcorre al paisatge imponent de la vall Salinas de Califòrnia: a l'ombra de les artemísies, sota el pas dels núvols, pel camí a l'escola o a la falda de la misteriosa muntanya... I a dins el ranxo, els personatges són força eixuts, de mostrar poc els sentiments, de paraules comptades (però de vegades prou sentides o feridores), més de mirades i gestos que de discursos amb grans parrafades (a excepció de les batalletes de l'avi, ancorat en el passat de les caravanes de la gran colonització, els pobres indis i les noves terres per poblar).
Traducció de Joaquim Mallofrè.
Barcelona: El cercle de Viena, 2011.
(Clàssics moderns; 23). 144 pàg.
ISBN: 978-84-8330-599-7.
No havia llegit res de John Steinbeck (Salinas, 1902- Nova York, 1968), però sí havia vist les adaptacions al cinema d'El raïm de la ira, Homes i ratolins o A l'est de l'edèn. Al veure a l'IMDd que El poni roig també havia estat portada al cinema (i l'any 1973 a la televisió, amb Henry Fonda i Maureen O'Hara), vaig anar al videoclub... i la tenien! (el 2010 va sortir una edició en DVD). La pel·lícula, dirigida per Lewis Mileston el 1949, compta amb el guió del mateix Steinbeck, però és força diferent al llibre. D'entrada, canvia alguns noms, com el del protagonista, que es diu Tom enlloc de Jody. Comença la història pel darrer dels relats del llibre (El guia de la gent) i, en general, la trama és molt ensucrada, menys dura i més agradable, canviant a desenllaç feliç alguns passatges que en l'original no acaben precisament bé o donaven molt més per pensar. També, retallant directament alguna història interessant i colpidora, com la del vell gitano que protagonitza el segon relat (Les grans muntanyes). En les interpretacions, Peter Miles va ser en Tom/Jody i ho va fer prou bé, sense caure en el típic nen de pel·lícula repel·lent... Tampoc estaven gens malament un jove Robert Mitchum com a mosso del ranxo i Myrna Loy com a Sra. Tiflin. Però el Sr. Tiflin de la pel·lícula és molt més estaquirot que al llibre, on es mostra un home dur i rude. I l'avi, quasi és una caricatura que poc conserva de la mirada de severitat alegre que desprenen els seus ulls a la novel·la. El paisatge, malgrat el Technicolor i un pròleg molt bonic amb els animals del bosc i les muntanyes de fons, no arriba a tenir el protagonisme d'aquella artemísia que, entre línies, era un testimoni més de tot el que passava al ranxo.
[Wikimedia: Artemisia vulgaris]
[A TorontoTV el western cañí de Guadalupe Plata: Pollo Podrío]
2 comentaris:
Me deja doblemente atorontada! Ya está en la lista El pony roig y en el Spotify los Guadalupe Plata... todo crepuscular, con viento cálido y mucha tierra en los ojos.
Samedimanche, le traigo el domingo las ballenas y el poni! Con el gato qué de animales en su casa, can Cumbres parecerá Rio León Safari! Guadalupe Plata es lo mejor que ha dado Úbeda en mucho tiempo, nada de Sabina y Muñoz Molina... no hay color!
Publica un comentari a l'entrada