Després d'un single de presentació amb Good day Today i I Know, per fi ha arribat el disc sencer de David Lynch en solitari: Crazy Clown Time (Play it again Sam, 2011), que inclou aquelles dues cançons i dotze més de noves. Sobre la música, domina l'electrònica, amb potents caixes de ritmes (algunes conviden fins i tot a ballar); a d'altres cançons, dominen les guitarres reverberades i les bateries jazzie, sinuoses, que s'apropen més a les bandes sonores de les seves pel·lícules. Apart de la primera cançó, Pinky's Dream, que la canta Karen O, i d'un instrumental (l'hipnòtic The Night Bell With Ligthning), sobre la veu de David Lynch:
a) Com el senyor Beaumont a Blue Velvet que estava endollat a una màquina d'hospital, ell té un catèter a la gola directament connectat a un vocoder.
b) De la gran quantitat d'heli que ha xuclat per cantar com un barrufet, va surant per l'aire com el Baró Vladimir Harkonnen a Dune, fet un globus i donant cops de cap contra el sostre de l'habitació.
No sorprèn gens que venint de qui venen, les lletres siguin més suggerents que pas explicatives sobre temes com ara la solitud, el sexe, un bon dia, la pèrdua, l'amistat, viatges a dimensions desconegudes... i ves a saber què més mentre somniava o feia els seus exercicis de meditació transcendental...
... tot això conviu a Crazy Clown Time, un gran disc, misteriós, transgressor i estimulant, lynch.
[Torontoràdio: Crazy Clown Time]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada