divendres, 20 de gener del 2012

He mort el llop!




Who's Afraid of the Big Bad Wolf?

Passejant pel bosc, al creuar el riu de vegades me'n recordo de Virginia Woolf... I avui que l'he creuat, he recordat també que, fa just una setmana, vaig veure Qui té por de Virginia Woolf?, la versió en català de l'obra de teatre d'Edward Albee, que encara s'està representant al Teatre Romea de Barcelona, traduïda per Josep Maria Pou, dirigida per Daniel Veronese i amb els actors Emma Vilarasau, Mireia Aixalà, Pere Arquillué i Ivan Benet. Quina gran actuació la dels quatre! Molt intensa, comença a dalt des del primer minut i va pujant, pujant... fins a trencar, a crits, renecs i fins i tot violència física, els límits del decor i el políticament correcte que, de fet, s'han deixat imposar per la societat (podrida) a la que pertanyen, i que tan bé representen els quatre personatges (podrits). En un gest d'autocrítica (o va ser una paradoxa),  la societat nord-americana la va premiar l'any 1962 amb el premi Pulitzer. Llegeixo també que Albee va començar abans escrivint obres a la manera de Beckett, Ionesco i el teatre de l'absurd. Qui té por de Virginia Woolf? és un text brillant, ràpid, intel·ligent i enverinat, i té també un punt d'absurd: per què arribar a la situació a la que arriben? Per què ho fan? Per què aquest odi i aquesta destrucció mútua? No seria millor deixar-ho estar? L'alcohol hi juga un paper important, però sembla només una vàlvula per ajudar a obrir més fàcilment la caixa del cinisme i el ressentiment, de la humiliació pública (davant el matrimoni jove, que deixa'ls anar, i davant l'espectador, que es remou més o menys a la butaca entre el riure i l'estupefacció). Odi, però també amor, perquè representa que en el fons s'estimen, es necessiten, els va la marxa... Com aquell bolero, no debía de quererte y sin embargo te quiero. Però el més absurd i trist a parts iguals és el final, quan els protagonistes pugen al dormitori com si aquí no hagués passat res. O sí? No ho sabrem mai,  per això és un gran final. 

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: Je suis venu te dire que je m'en vais]

4 comentaris:

Samedimanche ha dit...

La volien tropical...

Toronto ha dit...

Jajajajaja! Sí, la volien molt tropical!

Insonrible ha dit...

El viernes por la noche vi la peli con C. Imagino que la versión del Romea está muy bien. Seguro. Pero esa Liz Taylor y ese Richard Burton... Dios, qué pareja (en mayúscula).
El final me gusta porque te conecta con el principio: llegan a la casa como si no hubiera pasado nada. En medio, la hecatombe. Y al final, de nuevo la calma (aparente).
Una historia genial.

Toronto ha dit...

Tengo que volver a ver la película. En una entrevista a la Vilarasau y al Arquillué, explicaron que Albee se disgustó cuando le dijeron que lo haría la Taylor y Burton, no quería el tirón y el morbo de una pareja real y porque el quería a Bette Davies... Uf! No sé, habría sido buena también! Además, dijeron que la película quedó muy triste y amarga, que hay humor (corrosivo) y que no lo supieron o quisieron captar. Nada, la volveré a ver! Genial, pero vaya historia!