Le Havre
d'Aki Kaurismäki,
2011
[Cartell de Manuele
Fior]
Le Havre d'Aki
Kaurismäki és una d'aquelles pel·lícules que et donen ànim per
creure que no tot està perdut, que en aquest món tan absurd, potser
sí que encara queda bona gent, i quina sort si la trobes per
viure amb ella la possibilitat de ser feliç. Només per sortir del cinema commogut i amb un somriure ple d'optimisme, crec que ja val la pena de veure-la. Però, a més, té un bon guió, unes interpretacions memorables i una factura i realització impecables.
Marcel Marx,
l'enllustrador de sabates protagonista, és un personatge que
Kaurismäki reprèn vint anys després de Vida de bohemia,
però Le Havre m'ha recordat una altra pel·lícula del
mateix director que m'agrada molt, Ariel, també amb un nen a la trama. Ara, que totes les seves pel·lícules
se semblen molt, començant per les històries, quasi sempre sobre la dignitat dels
perdedors, convertits aquí en autèntics herois de la frontera; seguit d'una estètica que avui en diríem vintage,
pel vestuari, els mobles, la música lleugera i el rock'n'roll, o,
les que són en color, pels colors potents, quasi saturats (aquelles
parets blaves, els sofàs de skai grana...), i per fixacions com les
zones portuàries, el mam, els gossos... tot amb un ritme pausat, la
fredor nòrdica i les cares de pal que les allunya sempre de gràcies
i sentimentalismes fàcils, perquè, com deia Buster Keaton, és
l'espectador qui ha de riure.
Concert benèfic de Little
Bob a Le Havre!
I atenció a dos
secundaris molt especials: el dolent es interpretat ni més ni
menys que per Jean-Pierre
Leaud, l'Antoine Doinel de Los 400 golpes de
François Truffaut, com si aquell nen que fugia corrent
davant un mar que parecía más un paredón (que cantava
Luis Eduardo Aute) s'hagués quedat empresonat a Le Havre i ara fos un vell ple de
ressentiment contra la mateixa llibertat que tant anelava. L'altre és el gran Pierre
Étaix, pallasso, actor, director, guionista... a Le Havre
interpreta el paper del metge. Ja podia haver fet també el cartell
(com a dibuixant és molt reconegut pel seu treball a Mon Oncle
de Jacques Tati), però li van encarregar al dibuixant de còmics
italià Manuele Fior, i és ben bonic.
4 comentaris:
Hasta a mi me han entrado ganas de verla...
¿Pierre Étaix sigue en activo? ¿Y "el niño de los 400 golpes", como se le conoce?.
Esta peli parece un pequeño homenaje a una pequeña parte de la historia de Francia que ya no existe.
Sí, habrá que verla.
Sí, Pierre Étaix a los 84 años sigue trabajando, aunque en Le Havre tiene un papel muy pequeño, seguro que tanto con él como con Jean-Pierre Leaud (esta mayor pero tiene la misma cara de niño de cuando los 400...!), Kaurismäki al rodar en Francia y en francés (¡buenísimo el acento de Kati Outinen!) quiso hacer también un homenaje a Tati y a Truffaut.
Además de lo que usted dice, Insonrible, homenaje a una Francia que ya no existe... y a un tipo de gente que desgraciadamente escasea!
Creo que les gustará, señoras, seguro que sí, y vale la pena ir al cine y verla en pantalla grande!
A ver si arrastro a C al cine a verla porque, como le dije, quedó un poco traspuesta con el carácter finlandés después de ver las pelis que usted nos dejó.
Ya le comenté a usted que ahora no puedo engañarla y decirle que vamos de viaje a Finlandia. No quiere poner los pies por allí. Bueno, le diré que podemos entrar en Finlandia por Le Havre...
Publica un comentari a l'entrada