dimecres, 20 de juny del 2012

Anarquitectura


Gordon Matta-Clark
Office Baroque
Anvers (Bèlgica),
1977.

Si per a molts un museu d'art ja és com un cementiri, intentar exposar-hi l'art d'acció a partir de dibuixos preparatoris, fotos i pel·lícules... què serà? Una exposició de fantasmes potser, per allò de que el cine pot fer reviure els morts. Res serà suficient per arribar a sentir tota la dimensió real del treball de Gordon Matta-Clark, qui a més, desgraciadament, va morir jove. 

Ens haurem de fer una idea aproximada. Tampoc calia haver pogut acompanyar-lo a ell i els seus col·laboradors, motoserra en mà, a perforar cases i naus dels suburbis i edificis abandonats de la ciutat. Allà, empassant pols, corrent els riscos afegits de perillositat i il·legalitat. Però sí hauria estat bé poder haver vist com a mínim alguna vegada in situ els resultats d'aquells building cuts, aquella Anarquitectura d'una força que a les fotos i pel·lícules es mostra tan bèstia i poètica.
Què hi farem, és el que té un art efímer que, en nom de la seguretat però a causa de l'especulació, de seguida devia ser enderrocat. Es veu que van intentar mantenir-ne algun dempeus, com el mateix cas de l'Office Baroque d'Anvers que ara es pot veure documentat al detall en el MACBA, però no ho van permetre mai. 
Però sap greu, perquè el resultat transformava l'arquitectura en escultura, com ho és també, en part, l'arquitectura de Frank Gehry, l'únic que alguns estudiosos* discuteixen si es pot o no considerar seguidor de Matta-Clark i de l'anomenat (però conceptualment mal aplicat) deconstructivisme. Els mateixos estudiosos semblen estar més d'acord en la influència que van tenir sobre Matta-Clark el land art de Robert Smithson i les escultures de Dennis Oppenheim, sobre tot en els primers treballs, o el relacionen amb Christo, o bé més indirectament amb ramificacions d'altres disciplines que també va treballar, com la dança i la performance, tan de l'activisme artístic que es vivia al Soho del Nova York dels anys 70.


I al dur treball físic amb serres i maces picant pedra, o al fort impacte visual del resultat, s'hi ha de sumar tota la càrrega de la contracultura nord-americana, un desafiament al sistema polític i social capitalista que Matta-Clark portava a terme al límit, transgressor, sense concessions, amb convicció i dots de líder. Un líder però, que ningú s'ha atrevit a seguir, deixant una obra única, inexistent més enllà del record, per a la història de l'art.




+ Gordon Matta-Clark. Portfoli “Office Baroque”, fins al 21 d'octubre del 2012 al Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

*¿Construir... o deconstruir? Textos sobre Gordon Matta-Clark. Darío Corbeira (editor). Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2000. 304 p. ISBN: 84-800-909-4.

[Fotos: ©MACBA]

[TorontoTV: Laurie Anderson: O Superman]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Matta-Clark enllaça amb una de les meves passions infantils-adolescents: l'exploració de cases abandonades. Matta-Clark, a més, intervé modificant allò que el temps aconseguiria tot sol. Matta-Clark, doncs, s'anticipa.

No tinc clar com s'ha d'observar la seva obra. No m'imagino passejant per l'indret. Però sí que resulta extraordinàriament evocador fer-ho a través de la fotografia.

No crec que calgui conservar la seva arquitectura-escultura perquè el fet que sigui efímera li dóna vida. El que sí seria interessant és que hi anés intervenint fins l'enderroc de l'edifici i anés deixant constància, a través de la fotografia, de l'equilibri o el desequilibri entre la destrucció del pas del temps i la modificació feta per ell.

Toronto ha dit...

Enric, l'erosió pel pas del temps en una casa abandonada es podría semblar, però no crec que tingui a veure amb la intenció de Mata-Clark, en l'acte de tallar, fragmentar, la incisió... Em fa pensar en Lucio Fontana, que foredava teles.
Com tu, tampoc crec que s'haguessin de conservar, només que m'agradaria haver-ne vist alguna, perquè la primera vegada que vaig veure una obra de Matta-Clark no va ser ni en foto ni en video, va ser un dels seus contenidors, a on hi pots entrar i caminar, seguint un passadís ple de portes (des de fora es senten grinyolar, i fins que no hi entres, no saps què era aquella fressa que sortia d'allà dins), portes que no duen enlloc, i a més podies escriure el què volguessis a les parets, totes guixades amb grafitis i inscripcions dels visitants. Doncs res, que com em va agradar molt l'experiència i per a la resta t'has de conformar amb fotos o documentals... m'imaginava cóm podria ser dins d'una de les cases retallades.

http://www.youtube.com/watch?v=zlUa4JJk1bs