Goude & Jones

Jean-Paul Goude
 Grace Jones
Oli sobre foto i cinta adhesiva
Nova York, 1982

Des de finals de l'any passat, l'artista francès Jean-Paul Goude és notícia perquè li estan dedicant una  exposició al museu Les Arts Décoratifs de Paris: Goudemalion, Jean-Paul Goude, une retrospective (fins el 18 de març de 2012), i també perquè s'ha publicat recentment Tout Goude, un llibre-catàleg a tot color i gran format de la seva variada producció: fotògraf, dissenyador, director artístic, realitzador de vídeo-clips i publicitat...

Ahir, en un suplement de diari, en feien ressò amb un petit reportatge. A part d'algunes fotos representatives de diferents etapes, hi venia també una entrevista breu. Goude, entre altres temes, parlava del seu treball amb Grace Jones:

“... La gente a menudo me dice que el punto álgido de mi carrera fueron mis trabajos con Grace Jones, pero ese es solo un momento de una trayectoria llena de cumbres y valles. En los años 60 y 70, la mujer, como el automóvil, era un símbolo de statu quo para el hombre, se valoraba que tuviera pechos grandes, pelo largo… pero a mí eso no me atraía. (…) Le contaré una anécdota: cuando trabajaba en Nueva York había una pequeña colonia de creativos franceses. Solían tomarme el pelo diciéndome: «Ah, Jean-Paul ha seducido a una drag queen, su nombre es Grace Jones». No lo entendían. Grace es una gran belleza.”*

Jean-Paul Goude

Grace Jones

Fotografia

Nova York, 1981

En arribar a casa, he anat corren a buscar el Nightclubbing entre els meus vinils dels vuitanta. Amb aquella mítica portada de Goude: Grace Jones immòbil com un maniquí de banús, tall de cabell raspall, una cigarreta penjant dels llavis molsuts i enfundada només en una impecable americana d'Armani. La versió del Libertango d'Astor Piazzola que inclou el disc es convertiria en un dels grans hits de la Jones, com en altres discos l'I'm not perfect, o la versió de La vie en rose de la Piaf. 

Portades, fotos de moda, els anuncis per a la Citroën o els video-clips marcarien un estil a seguir, o directament a copiar... No sé si serà el punt àlgid de la seva carrera, però de moment sí és el meu preferit.

* Peces, Juan. Entrevista a Jean-Paul Goude. A: Smoda. El País, 28-01-2012.

[Fotos: El País i Artnet]

[TorontoTV: Grace Jones: Libertango]

Et portaré a l'infern

Aquí a TORONTO us presento

dos nous portfolios amb un recull dels collages fets durant l'any 2011: 

la sèrie ET PORTARÉ A L'INFERN

[entrar]

+ bonus track de 5 collages sobre paisatges pintorescos a DIORAMA

[entrar]

[Entrada relacionada: Portfolio 2010: De Cádiz als Pirineus]

He mort el llop!

Who's Afraid of the Big Bad Wolf?

[Foto: Angelle d'un jour]

Passejant pel bosc, al creuar el riu de vegades me'n recordo de Virginia Woolf... I avui que l'he creuat, he recordat també que, fa just una setmana, vaig veure Qui té por de Virginia Woolf?, la versió en català de l'obra de teatre d'Edward Albee, que encara s'està representant al Teatre Romea de Barcelona, traduïda per Josep Maria Pou, dirigida per Daniel Veronese i amb els actors Emma Vilarasau, Mireia Aixalà, Pere Arquillué i Ivan Benet. Quina gran actuació la dels quatre! Molt intensa, comença a dalt des del primer minut i va pujant, pujant... fins a trencar, a crits, renecs i fins i tot violència física, els límits del decor i el políticament correcte que, de fet, s'han deixat imposar per la societat (podrida) a la que pertanyen, i que tan bé representen els quatre personatges (podrits). En un gest d'autocrítica (o va ser una paradoxa),  la societat nord-americana la va premiar l'any 1962 amb el premi Pulitzer. Llegeixo també que Albee va començar abans escrivint obres a la manera de Beckett, Ionesco i el teatre de l'absurd. Qui té por de Virginia Woolf? és un text brillant, ràpid, intel·ligent i enverinat, i té també un punt d'absurd: per què arribar a la situació a la que arriben? Per què ho fan? Per què aquest odi i aquesta destrucció mútua? No seria millor deixar-ho estar? L'alcohol hi juga un paper important, però sembla només una vàlvula per ajudar a obrir més fàcilment la caixa del cinisme i el ressentiment, de la humiliació pública (davant el matrimoni jove, que deixa'ls anar, i davant l'espectador, que es remou més o menys a la butaca entre el riure i l'estupefacció). Odi, però també amor, perquè representa que en el fons s'estimen, es necessiten, els va la marxa... Com aquell bolero, no debía de quererte y sin embargo te quiero. Però el més absurd i trist a parts iguals és el final, quan els protagonistes pugen al dormitori com si aquí no hagués passat res. O sí? No ho sabrem mai,  per això és un gran final. 

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: Je suis venu te dire que je m'en vais]

Herois de la frontera

Le Havre

d'Aki Kaurismäki,

2011

[Cartell de Manuele Fior]

Le Havre d'Aki Kaurismäki és una d'aquelles pel·lícules que et donen ànim per creure que no tot està perdut, que en aquest món tan absurd, potser sí que encara queda bona gent, i quina sort si la trobes per viure amb ella la possibilitat de ser feliç. Només per sortir del cinema commogut i amb un somriure ple d'optimisme, crec que ja val la pena de veure-la. Però, a més, té un bon guió, unes interpretacions memorables i una factura i realització impecables. 

Marcel Marx, l'enllustrador de sabates protagonista, és un personatge que Kaurismäki reprèn vint anys després de Vida de bohemia, però Le Havre m'ha recordat una altra pel·lícula del mateix director que m'agrada molt, Ariel, també amb un nen a la trama. Ara, que totes les seves pel·lícules se semblen molt, començant per les històries, quasi sempre sobre la dignitat dels perdedors, convertits aquí en autèntics herois de la frontera; seguit d'una estètica que avui en diríem vintage, pel vestuari, els mobles, la música lleugera i el rock'n'roll, o, les que són en color, pels colors potents, quasi saturats (aquelles parets blaves, els sofàs de skai grana...), i per fixacions com les zones portuàries, el mam, els gossos... tot amb un ritme pausat, la fredor nòrdica i les cares de pal que les allunya sempre de gràcies i sentimentalismes fàcils, perquè, com deia Buster Keaton, és l'espectador qui ha de riure.

Concert benèfic de Little Bob a Le Havre!

I atenció a dos secundaris molt especials: el dolent es interpretat ni més ni menys que per Jean-Pierre Leaud, l'Antoine Doinel de Los 400 golpes de François Truffaut, com si aquell nen que fugia corrent davant un mar que parecía más un paredón (que cantava Luis Eduardo Aute) s'hagués quedat empresonat a Le Havre i ara fos un vell ple de ressentiment contra la mateixa llibertat que tant anelava. L'altre és el gran Pierre Étaix, pallasso, actor, director, guionista... a Le Havre interpreta el paper del metge. Ja podia haver fet també el cartell (com a dibuixant és molt reconegut pel seu treball a Mon Oncle de Jacques Tati), però li van encarregar al dibuixant de còmics italià Manuele Fior, i és ben bonic.

Estocades

Francesc Català-Roca

Joan Sutherland al Gran Teatre del Liceu, 

1962

Entrada triomfal: espectacular la primera foto de l'exposició, obra de Francesc Català-Roca, amb la cantant d'òpera Joan Sutherland saludant al públic del Liceu, bona part dempeus, que aplaudeix entusiasmat al final de Lucia de Lammermoor. A partir d'aquí, el nivell no decau mai al llarg del recorregut per la resta de fotos, algunes molt famoses, treballs emblemàtics de 9 noms  importants de la fotografia: Josep M. Casademont, Francesc Català- Roca, Toni Catany, Joan Colom, Ramon Masats, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés i Ricard Terré.
La majoria són còpies noves, poques són còpies de l'època en que es van fer. Formen part de l' exposició itinerant Nova avantguarda: fotografia catalana dels anys 50 i 60 que, des del 2010, ha anat viatjant a set museus i, quan deixi el Museu de l'Empordà de Figueres, fins el proper 15 de gener, es podrà veure a partir del febrer a la Sala Muncunill de Terrassa.

Ramon Masats

Estocada de la tarde, 

1956-1959

Sortida per la porta gran: aquell matí a la sala només hi ha un senyor i jo veient l'exposició. Me'n adono quan m'enxampa d'esquenes mirant una foto de Ramon Masats que mostra un toro amb una espasa clavada a la nuca (al hoyo de las agujas) i em diu que, per a ell, "és la millor de totes! Quina precisió, capta el moment just, malgrat sigui una mala estocada”. La trobo bona, la foto, però tant com la millor... No sé què dir i, mentre marxa, li dic que sí, que també la trobo bona, però que totes són molt bones... Quan arribo al final de la sala, fullejant el llibre de visites veig que l'últim escrit és seu! Hi diu com li ha agradat sobre manera aquesta foto en concret i acaba amb airosos visques per “l'art del [sic] toreix”. En fi, torno a la foto en qüestió i mentre la miro altre cop, penso que per ser de l'agrad d'un afeccionat als toros, em sembla que la figura del pobre toro ferit de mort, assegut i abatut, mirant cara a cara al públic, com demanant una explicació... és una de les imatges més antitaurines que he vist mai.

[Fotos: Generalitat de Catalunya]

[TorontoTV: Joan Sutherland a Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti]