diumenge, 12 de maig de 2013

El mag Méliès


Georges Méliès
La Sirène
(1904)

Georges Méliès, la màgia del cinema... i de la prestidigitació, l'òptica, el trucatge fotogràfic, la creació de decorats i tota la tramoia teatral, els jocs de llums, els efectes de fosa encadenada (…) tal i com el propi Méliès va llistar les seves habilitats. També de la féerie (gènere de teatre fantàstic), el cafè concert, els espectacles d'ombres xineses, fantasmagories i llanternes màgiques. Un personatge desbordant en una exposició espectacular pel que conté i pel muntatge, tot provinent de La Cinèmateque Française i comissariada per Laurent Mannoni*.




Georges Méliès
Vogaye dans la Lune
(1902)
Recomposicions d'escenes (1930)


Exposició entretinguda, llarga de visitar perquè val la pena aturar-se a veure detalladament les plaques, gravats, maquinària del pre-cinema, primeres càmeres i projectors de cinema, les fotos, l'utillatge i aparells de la seva faceta de mag, els preciosos cartells de les funcions... Així com les pel·lícules que es projecten en diferents pantalles al llarg del recorregut i que conviden a seure al terre de moqueta. I una sorpresa que desconeixia, la faceta de dibuixant de Méliès, autor dels seus story-boards quan encara no es deien així, de recomposicions posteriors d'escenes filmades o primers dibuixos dels decorats, dels figurins pel vestuari, també d'algunes pintures a l'oli, tots autèntiques meravelles.

*Georges Méliès, la màgia del cinema. Barcelona: Obra Social “La Caixa”, 2013. 192p. ISBN: 978-84-9900-078-7.

El catàleg va ple d'il·lustracions i amb uns textos que fan història i anàlisi de l'obra de Méliès, des dels inicis (de la ma de personatges de l'alçada del llegendari mag Robert-Houdin) al descobriment del cinema i els grans èxits que comportaria, per arribar a un final abrupte: reconegut pels companys però en l'absoluta pobresa, sobrevivint gràcies la venda d'autòmats i altres peces de la seva col·lecció i regentant una petita botiga de joguines. Una publicació de qualitat i una bona manera d'emportar-se a casa quelcom més que el record de la visita, com també ho és recuperar en DVD o per Internet se les seves pel·lícules.


Martin Scorsese
Hugo
(2011)

A la presentació del catàleg es cita Hugo de Martin Scorsese com el darrer homenatge que va fer que es tornés a parlar de Méliès. Unes imatges d'Hugo es projecten en una gran pantalla per tancar l'exposició. Només són 7 minuts, per a mi el millor de tota la pel·lícula, que recreen una jornada de filmació del món submarí de Le Royaume des fées (1902), fent també una recreació del desaparegut i espectacular estudi de Méliès a Montreuil (a l'exposició s'hi poden veure dibuixos i una maqueta). Trobo que el gran encert d'Scorsese va ser fer aquesta mena de cóm es va fer, sense imitar en cap moment el ritme i les textures de les filmacions antigues, que per això ja hi han les originals i són insuperables. De fet, no he acabat d'entrar mai en les pel·lícules que imiten el primer cinema mut de principis de segle XX. Com a exercici d'estil són boniques, sí, però no me les crec, hi falta la màgia autèntica dels fantasmes, la màgia del cinema.



[Torontoconcert: Claude Debussy: Jeux des vagues. La mer (1905)]

5 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Tinc per veure Hugo...ara hi corro.
I també a veure la expo. Màgia en blanc i negre.

Toronto ha dit...

L'expo t'encantarà Samedimanche! Hugo... a mi no em va agradar molt, la factura és perfecta, els decorats i els efectes espectaculars... però la història, uf, fluixa, fluixa... Ara, aquests set minuts a Montreuil amb Méliès, valen per tota la pel·lícula!

Insonrible ha dit...

Qué bien recuperar a Méliès, ahora que dicen que el cine se muere. Iré a verla en cuanto tenga un poco de tiempo.
Hugo me da un poco de palo verla, parece tan pulida...

Enric H. March ha dit...

Encara no he vist l'exposició, però friso com un nen petit! Perquè aquestes són les emocions que tinc davant Méliès: les d'un nen petit sorprès i encisat davant la màgia.

Toronto ha dit...

Hola Insonrible! Sí, ya lo dijo Peter Greenaway que el cine estaba muerto, pero sabe usted qué opino, que los muertos eran sus espectadores, muertos de aburrimiento! No sé, creo que está bien vivo el cine, pero para mi gusto, a cada época el cine de su tiempo, ni imitaciones ni postmodernos...

Enric, segur que t'agradarà molt! La podrien anunciar amb allò de: per a nens de totes les edats!