dilluns, 1 de juliol de 2013

Impressió d'escàndol


Camille Pissarro
Gebre. El camí vell d'Ennery
(1873)

Monet, más contento, estaba empezando a disfrutar con los comentarios punzantes de Leroy.

- Querido Camille – dijo sin disimular su intención -, dime si Monsieur Leroy ha hecho algún comentario sobre tu obra.

Antes de que Pissarro contestara, Sisley dio paso a la lectura de la crítica del cuadro de Pissarro Escarcha. El camino viejo de Ennery (1873).

- “¿Esos son surcos? ¿Es eso escarcha?” - leyó Sisley riéndose entre dientes-. “No son más que raspones de paleta distribuidos uniformemente sobre un lienzo sucio. No tienen ni pies ni cabeza, no hay arriba ni abajo, ni delante ni detrás”.

Monet se cruzó de brazos y se balanceó hacia delante y hacia atrás en su silla.

- ¡Qué maravilla! ¡Qué maravilla! - exclamó-. El tal Leroy este no es un crítico de arte, es un humorista.

Pissarro se rio. Estaba contento con su cuadro, una escena bucólica en la que un hombre entrado en años, cargado con un manojo de leña a su espalda, avanza lentamente por un sendero que cruza dos campos dorados en una soleada pero helada mañana de invierno.

Gompertz, Will. ¿Qué estás mirando?: 
150 años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos
Traducción de Fedrico Corriente Basús. 
Madrid: Taurus, 2013. (Pensamiento). 472 p. 
ISBN: 978-84-306-0125-7. 
Pàg. 60-61.

Camille Pissarro
El bosc de Marly
(1871)

Veient alguns quadres de Camille Pissarro al Thyssen, tan envoltat de verd, m'entrava enyorança dels anys viscuts al camp. Paisatges de prats, horts, boscos, camins que entren i surten del poble, van cap a on diguin els personatges dibuixats que hi caminen o cap a on diguin els espectadors. A la llum i els colors propis de les hores del dia i de cada estació Pissarro hi va saber afegir emoció.

A l'exposició no hi és Gebre. El camí vell d'Ennery (es pot veure al museu d'Orsay a París), però amb altres 79 excel·lents quadres de Pissarro, la retrospectiva del Thyssen permet fer un recorregut per l'evolució de l'obra del pintor, sobre tot a través dels paisatges, rurals però també urbans, alguns retrats i una natura morta. De l'academicisme de l'escola de Corot a l'impressionisme més radical que ell mateix va iniciar amb Monet i Cézanne. Pintures amb un nou llenguatge que van ser rebutjades i ridiculitzades pels crítics de l'època i que ara són assumides com a grans obres mestres de l'Art, a anys llum en millor valoració que, posem pel cas i parafrasejant Gompertz, un llit desfet (Tracy Emin) o un tauró en escabetx (Damien Hirst).

+ Pissarro. Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid, fins al 15 de setembre de 2013.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Fantàstica proposta

Toronto ha dit...

Fantàstica i gens escandalosa, Jordi!

Enric H. March ha dit...

El millor no és veure com canvia la crítica d'art, sinó com canvia la perspectiva, la manera com ens enfrontem a l'obra de l'artista. Una lliçó que s'amaga en el riure dels dos pintors.

Toronto ha dit...

Totalment d'acord, Enric. La crítica queda tan retratada amb el pas de l temps...
Darrera aquell somriure hi havia també la satsfacció i la convicció de saber que el que estaven fent era el que volien fer i que ningú més havia fet abans, a contracorrent, nous temes, noves tècniques i tota l'emoció per captar la vida. Això també traspassa el temps.