dimarts, 6 d’agost de 2013

Roma Magnani


Mamma Roma
de
Pier Paolo Pasolini
(1962)
[m'agradava quan les dones es seien de costat a la moto]

Mamma Roma és una prostituta decidida a deixar-ho de ser. S'ha comprat un pis a un barri nou, ara té una parada de fruita al mercat i fa el que creu que és el millor per al seu fill. Però l'homenet ha decidit prendre un camí esgarriat. A sobre, l' antic xulo obliga Mamma Roma a tornar a prostituir-se.

Mamma Roma és Anna Magnani. Quina força! Està espectacular. Excessiva des del començament borratxa a la boda del seu xulo. Tota la pel·lícula cridant, rient, plorant. Fa un personatge popular que te l'estimes en la seva creuada, barreja de drama i picaresca. Imagino els crits de suport des de la platea dels cinemes de barri italians dels seixanta. El seu rostre, de tan expressiu - o per com gesticula també amb les mans - sembla d'una actriu del cinema mut, però no ho és de muda, al contrari, no calla mai. Festival Magnani: s'ho menja tot (com a Roma città aperta, com a Bellissima). Només callarà al final, quan es dirigeix desfeta cap a aquella finestra (amb vistes a l'altra Roma, la que res té a veure amb les postals típiques de places, esglésies i monuments). Un últim cop de Pasolini, sec i directe a l'estómac.
Neorealisme amb referències a un nou Jesucrist, però també amb més lectures possibles: Mamma Roma és Roma. La ciutat d'adopció de Pasolini, la que tan bé coneixia i que es pot veure a l'exposició al CCCB (un recorregut per l'obra d'un l'intel·lectual incòmode per al poder i la cultura de l'aborregament, que els tenia molt ben posats, que deia el que pensava sense embuts i que va morir assassinat).

+ Pasolini Roma. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Fins al 15 de setembre de 2013.

[Torontoràdio: Joselito: Violino Tzingaro]

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Ahir vaig passejar pel París de 1949 de la mà de Jacques Becker a la Filmoteca: "Rendez-vous de juillet".

Ara toca retrobar Roma amb Pasolini. Necessari, totalment necessari; per ell, però sobretot per monstres com la Magnani.

Només així podem recuperar les ciutats reals, les que hem anat construint a la memòria, perquè les altres, les que són als mapes, només són aparadors que es descobreixen quan saps el camí de la rerebotiga.

Toronto ha dit...

Interessantíssim Enric el cicle "Una ciutat, un film" de la Filmoteca! Hi aniré aprofitant les vacances, que des de que he tornat a Barcelona encara no he anat a cap passi a la nova seu del Raval! Quina oportunitat de luxe poder veure en pantalla gran "One, two, three", "Breakfast at Tiffany's" o "Contes de Tokyo". D'aquesta última en volia parlar aviat al bloc, com excusa o arrel de l'exposició "Japonisme" del Caixaforum.
Sovint passejant pel centre de Barcelona aquests dies penso més o menys això mateix que em dius de la rerebotiga...