divendres, 22 d’agost del 2014

Escaparé a París


Chien
Henri Cartier-Bresson


Una zona neutral. ¿Era realmente posible que un doble que hubiera dejado yo aquí siguiera repitiendo todos y cada uno de mis antiguos gestos y recorriendo mis antiguos itinerarios por toda la eternidad? No, aquí no quedaba ya nada de nosotros. El tiempo había arramblado con todo. El barrio era nuevo y lo habían saneado, como si lo hubieran vuelto a construir en el emplazamiento de un islote insalubre. Y aunque la mayoría de los edificios eran los mismos, le daban a uno la impresión de hallarse ante un perro disecado, un perro que hubiese sido de uno y al que hubiera querido cuando estaba vivo.*

Lectura per escapar a Paris... a través de L'herba de les nits, de Patrick Modiano. Llargues passejades en una direcció concreta, o abandonats a la deriva, esquivant alguns ponts, apuntant compulsivament en una llibreta de cobertes negres tota mena de notes (noms de persona, establiments comercials, bancs, itineraris...), entrant i sortint de cafès, cases, pisos i hotels, voltant pel centre i districtes de la perifèria i, en definitiva, per la terra de ningú que habiten els fantasmes del passat que, entre el somni i la realitat, sobreviuen en el present.

Quasi un gènere en sí, o només un simple recurs literari que els escriptors, de vegades, fan servir, per narrar la visita, al cap de molts anys, als llocs del passat que van ser importants en un moment de les vides dels seus personatges. Retrobament amb un paisatge i una gent, o no, perquè ja no existeixen, perquè s'han convertit en una altra cosa o perquè les persones han desaparegut d'allà, morts, han marxat, o bé , han canviat tant - visitant i visitats - que ja no tenen res o poc a veure amb aquell passat comú. Tot plegat, la visita produeix una sensació molt excitant, rara, de misteri i por a l'entrar en una mena de realitat paral·lela, de la que Modiano n'és un gran mestre:

Desde que empecé a escribir estas páginas, me digo que sí hay un medio de luchar contra el olvido. Y es ir a determinadas zonas de París donde uno no ha vuelto desde hacía treinta o cuarenta años y quedarse por allí una tarde entera, como si estuviera de vigilancia. A lo mejor esas personas de quienes nos preguntamos qué ha sido aparecerán en la esquina de una calle o en el paseo de un parque, o saldrán de los edificios que flanquean esos callejones sin salida que se llaman “glorietas” o “villas”. Viven con una vida secreta y eso sólo pueden hacerlo en sitios silenciosos, lejos del centro.*


* Modiano, Patrick. La hierba de las noches. Traducción de María Teresa Gallego. Barcelona: Anagrama, 2014. (Panorama de narrativas). ISBN: 9788433978943. Pàg. 11 i 129.

També en català: Modiano, Patrick. L'herba de les nits. Traducció de Merçè Ubach Dorca. Barcelona: Proa, 2014. (A tot vent). ISBN: 978-84-7588-504-9.

Henri Cartier-Bresson. Fundación Mapfre de Madrid, fins al 7 de setembre de 2014.

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: L'hôtel particulier]

2 comentaris:

Insonrible ha dit...

Cómo me encanta Patrick Modiano. Sus derivas por París que acaba convirtiendo en excusas para crear novelas...

Toronto ha dit...

Repitiendo con los grandes hitos de la Sartén!