dilluns, 30 de març de 2015

La pared



Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos

Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día

Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...

Ahí está la pared...


Versió incendiària la de Guadalupe Plata, homenatge a Bambino (Utrera 1940-1999) des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.


La pared forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford (1921-2013).

Els dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu,  és l'autor de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells de la banda.


El passat 20 de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo, il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc ideal. El sobri joc de llums, també vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics, endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments. Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.


No es perdin l'Spotify oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlistsDeep Blues Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos diabólicos de Andalucía i altres favorites.

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Què magnífic tot plegat! Controlo poc, per no dir gens, el món d'aquests artístes. Però saps què et dic? Que en el fons me n'alegro. M'agrada descobrir que de tant en tant emergeixen bombolles de talent al marge de tot el que només és aparador.

Toronto ha dit...

Com sempre és magnífic compartir amb tu l'entusiasme i la curiositat per la cultura més enllà d'aparadors! Gràcies, Enric!

Encarna Castillo ha dit...

Seguro que en el concierto bailaste mucho con el pie derecho, Toronto!!!

Vamos, pues a la expo de Sophie Calle, ¿no? Aún recuerdo aquella expo de Sophie Calle en la antigua sede de exposiciones de la Caixa, en Passeig de Sant Joan.

Toronto ha dit...

Claro Encarna, el pie derecho bailando y la cabeza para delante y para atrás, como los perrillos de juguete, aquelllos que se ponían en los coches!
Yo no recuerdo bien aquella exposición de Sophie Calle. Había unas vitrinas con los regalos de cumpleaños que no abrió durante años? Se me mezclan los recuerdos!