diumenge, 19 de febrer de 2017

Blue Paterson




Coses que m'agraden molt de Paterson (Jim Jarmusch, 2016):

Que el protagonista es digui com el nom de la ciutat on viu. Perquè m'agrada quan posen de nom a les persones un topònim, i també als bars o altres establiments, com Dakota, Caracas, Berlin, Alaska, Las Vegas, Cairo, Nebraska, Bilbao, Viena, Pennsylvania, Toronto o Cardedeu.

La relació entre el protagonista i la seva parella. Per l'equilibri entre dues persones aparentment tant diferents, basat en el respecte mutu i la llibertat per les coses de cadascuna. Em fan pensar en una parella que mai va arribar a ser, però que d'haver-ho estat, la imagino així, la de Joseph Cornell (ell tancat al quartet del garatge amb els seus poemes-caixes) i Yayoi Kusama (ella boja pintant-ho tot amb lunars).

La fotografia de Frederick Elmes, preciosa, per emmarcar més d'un fotograma. Com també ho era la de Broken flowers del mateix Jarmusch i la de pel·lícules d'altres directors en que ha treballat, com Blue Velvet i Wild at heart de David Lynch.

Retrobar a Kara Hayward i Jarde Gilman temps després d'interpretar la parella adolescent de Moonrise Kingdom de Wes Anderson.

Que Jarmusch de vegades sembla Aki Kaurismaki. Per la cara de pal i el caràcter del protagonista i pels caràcters de tots els secundaris. Per parlar de gent bona i sense prejudicis que es troben. Per convertir en protagonistes als herois quotidians, als que molts altres considerarien, injustament, uns perdedors. Pel ritme, pels colors, pel gos, per la copa diària al bar, pel bon gust musical i pel sentit de l'humor.
 
Paterson
 Jim Jarmusch 
(2016)

Passejar, caminar, deambular. A peu, en bus o com sigui, és el passeig el moment preferit per pensar i per crear.

El bar. Amb bona música, bona conversa, bona companyia, llum baixa, taula de billar, tauler d'escacs, jukebox (altre cop connexió Kaurismaki) i sense tele.

Els poemes de Ron Padgett. Ohio blue tip matches, Pumpkin i tots els que es van escrivint sobre les imatges i al quadern del protagonista. Per l'emoció que transmeten i per ser nosaltres testimonis - a través d'una ficció, però igualment testimonis excepcionals - de veure d'on surten. Inclosos dos dels moments més bonics que he vist mai al cinema, l'encontre de Paterson amb la jove noia poeta fan d'Emily Dickinson i l'encontre final amb el japonès.

De Paterson m'agrada això i la resta, també. Tot.

[Torontoràdio: Reuben Wilson: Blue Mode]

5 comentaris:

Insonrible ha dit...

Ya tenía ganas de ver esta película. Pero después de tu reseña, tan personal (además), que refleja cómo eres tú, aun tengo más ganas. Bueno, más que ganas, necesidad.

Sícoris ha dit...

La tinc pendent i és de les pel·lis que fa temps que em vénen de gust, però després de llegir-te, encara més.

Enric H. March ha dit...

Per això es pensa tan poc, perquè es passeja poc. En tots els sentits: passejar pels carrers, pels llibres, pels atles, pels patis de butaques, per la pell...

Pepa ha dit...

Voy andando a verla...

Toronto ha dit...

Espero que us agradi molt!