dissabte, 16 de febrer de 2008

Tríptic 1974-1977


Francis Bacon
Tríptic 1974-1977

Tríptic 1974-1977 de Francis Bacon s’ha venut a Christie’s per 35,2 milions d’euros.

Bacon va dir en alguna ocasió que estava convençut que, una vegada mort, les seves pintures no valdrien res i seria oblidat. Es va equivocar. Quan era viu ja va gaudir de fama i prestigi, la seva obra cotitzava a preus altíssims. Pagaven molt per tot el que fes, inclús es va vendre una pintura inacabada rescatada d’una carbonera i ell mateix va dir: “Abans de la venda, Sotherby’s va anunciar que es tractava d’un quadre rebutjat, però tot i així es va vendre. Ignoro perquè la gent és tan estúpida”. En això no es va equivocar... la gent continua sent tan estúpida, capaç de pagar el que s’ha pagat ara pel tríptic. És el mercat de l’art. Per a més informació poden visitar, per exemple, la fira ARCO.

Pel que sembla, a Bacon els diners mai li van importar massa. Quan en va tenir, la seva vida tampoc va canviar molt. Els mateixos estudis polsosos, els mateixos amics al bar de trobada, les relacions amoroses difícils i sadomasoquistes. Tot el que guanyava ho gastava, això sí: amb diners, en lloc d’anar al bingo de la cantonada anava al casino de Monte Carlo, en lloc de beure vi escumós bevia Dom Pérignon. Duia la mateixa vida autodestructiva dedicada al què millor sabia fer: pintar.

Tríptic 1974-1977 no té valor econòmic. Té el valor de ser la darrera gran pintura de la sèrie de tríptics negres dedicats a la mort de George Dreyer, el que va ser amant i model de Bacon durant set anys. Dreyer va suïcidar-se el 1971, just el dia que al Gran Palais de Paris s’inaugurava una gran exposició retrospectiva de l’obra de Bacon. Sobre aquesta relació es va fer una pel·lícula: El amor es el demonio (1998, John Maybury) amb Derek Jacobi (quins records de Yo, Claudio!) interpretant a Bacon i Daniel Craig (l’actual James Bond) fent de Dreyer. La pel·lícula explica molt bé la història, tot i que de manera intencionada es preocupa a cada pla en reproduir en imatges les pintures de Bacon, proposta massa reiterativa i pesada pel meu gust. Aposto a què a Bacon no li hauria agradat gens, li agradaven tan poques coses… i quin mal humor...


+ Francis Bacon (Dublin, 1909 - Madrid, 1992):

Sinclair, Andrew. Francis Bacon: su vida en una época de violencia. Barcelona: Circe, 1995.
ISBN: 84-7765-099-3.

Archimbaud, Michel. Francis Bacon. Entretiens avec Michel Archimbaud. Paris: Gallimard, 1996. (Folio essais; 289). ISBN : 2-07-032926-7.

Maybury, John. El amor es el demonio: estudio para un retrato de Francis Bacon. DVD. Barcelona: Manga Films, 2004.

4 comentaris:

sonja ha dit...

en el fons sempre han estat de moda els herois, els antiherois només s'han utilitzat per especulació pura i dura tot matant l'avorriment dialèctic de tants anys d'involució artística... amb les avanguardes la demagògia estilística i psico-jeràrquica va arribar a extrems paradoxals. els grans perdedors de la història, en el fons, només s'han acceptat en tant que guanyadors. (o en vida, o després de morts, legitimant-ne la seva condició d'inmortals, o sigui, d'herois...) més que res perque el mercat de l'art, sempre assedegat de nou gènere, rentabilitzava de meravella obra devaluada en vida una vegada enterrat l'artífex. bacon era massa extravagant com per ser considerat un perdedor. cosa ben diferent és que mai va exercir de guanyador. en fi. com tanta obra rescatada del bon criteri del seu autor -és a dir, de les flames-, que definitivament i tot i així, dóna mil voltes a qualsevol cagadeta de qualsevol de la resta dels mortals.

Insonrible ha dit...

Bueno, más que "loser", que eso ya va implícito con lo de ser artista (en muchos casos), lo que más me llama la atención de Bacon es lo que dice al final Toronto "quin mal humor"...
¿Por qué sería así?

Toronto ha dit...

Sí, jo el veig una persona avinagrada ... amb moments que podia ser gentil i amable o el rei d'una festa. Però de portes endins... aquest mal humor que el va portar sempre a ser un solitari, com tants artistes, i també a tractar fatal als que tenia molt aprop. Per exemple al mateix Dreyer, que el ridiculitzava molt davant els seus amics intel·lectuals. Raons... les mateixes per les que podria haver estat totalment diferent: el poc afecte que va rebre de la seva família, l'alcohol,les drogues, el joc,les amistats de postín,... Era un home difícil... i ho va treure tot en les seves obres.

sonja ha dit...

toronto, en aquest món en el que vivim la cosa lògica seria preguntar-se, no per les raons de perque algún és avinagrat, sinó més aviat per aquelles que fan que la majoria de la gent no entengui els amargats, entre els quals m'incloc (normalment des del pla racional); però m'ha encantat la possibilitat que obres al dir que aquestes mateixes raons que tu exposes podrien haver fructificat en un ésser absolutamnent contrari. aquest indeterminisme tan fresc... s'agraeix molt.