Paul KleeCasa giratòria, 1921
Gouache sobre tela de cànem adherida a paper
37,7 x 52,2 cm
37,7 x 52,2 cm
"Una tontería hecha a conciencia fue la de Buster Keaton en su lecho de muerte. Si mis fuentes son veraces el actor cómico tuvo una muerte ejemplar.
Alguien, junto a su cama de enfermo, observó: “Ya no vive”.
“Para saberlo (respondió otro), hay que tocarle los pies. La gente muere con los pies fríos.” “Juana de Arco, no”, dijo Buster Keaton, y quedó muerto."
Vila-Matas, Enrique. El traje de los domingos.
Vila-Matas, Enrique. El traje de los domingos.
Madrid: Huerga y Fierro, 1995.
Un acudit final que es desconeix si és cert i que, com tot acudit, es basa en l’enginy de la paraula, el contrari dels gags pel cinema mut que van donar fama a un dels més grans pallassos americans de la història. Joan M. Minguet recull aquesta anècdota a l’epíleg del seu llibre sobre Buster Keaton (1845-1966):
Minguet, Joan M.
Buster Keaton
Madrid: Cátedra, 2008.
(Signo e Imagen/Cineastas ; 72)
ISBN: 978-84-376-2461-7
Destaca molt Minguet que Keaton va ser un pallasso. El pallasso de rostre malenconiós Buster (nom que li va posar Houdini), entorn al qual s’articulen sempre les pel·lícules de gags propis de les entrades dels pallassos i les acrobàcies del circ, així com del gènere burlesc del vaudeville que tan bé conexia des de que sent un nen va formar part d’ Els 3 Keaton, companyia còmica amb els seus pares. Minguet analitza les seves pel·lícules, entre les que trobem meravelles com The Navigator (1924), The General (1926) o The Cameraman (1928), demostrant també el gran valor de Keaton com a cineasta: bons enquadraments, ritme i muntatges brillants que aconsegueixen posar la tècnica al servei del personatge per fer riure, sorprendre, entretenir i, a més, emocionar amb moments de gran bellesa, poesia visual, una autèntica obra d’art.
Minguet, Joan M.Buster Keaton
Madrid: Cátedra, 2008.
(Signo e Imagen/Cineastas ; 72)
ISBN: 978-84-376-2461-7
Destaca molt Minguet que Keaton va ser un pallasso. El pallasso de rostre malenconiós Buster (nom que li va posar Houdini), entorn al qual s’articulen sempre les pel·lícules de gags propis de les entrades dels pallassos i les acrobàcies del circ, així com del gènere burlesc del vaudeville que tan bé conexia des de que sent un nen va formar part d’ Els 3 Keaton, companyia còmica amb els seus pares. Minguet analitza les seves pel·lícules, entre les que trobem meravelles com The Navigator (1924), The General (1926) o The Cameraman (1928), demostrant també el gran valor de Keaton com a cineasta: bons enquadraments, ritme i muntatges brillants que aconsegueixen posar la tècnica al servei del personatge per fer riure, sorprendre, entretenir i, a més, emocionar amb moments de gran bellesa, poesia visual, una autèntica obra d’art.
Buster Keaton
One week, 1920
Poesia visual que, sosté Minguet, va sortir sense ser buscada. Per exemple, que One week (1920) es pugui comparar amb un quadre de Paul Klee en aportacions a l’art d’avantguarda, respon a interpretacions posteriors, però són ben certes i diuen molt a favor de Keaton com a creador original i modern.
Al llibre apareix una llarga llista d’admiradors. Per l’absurd de les situacions i la força de les imatges atreia poderosament els surrealistes com Rafael Alberti, que li dedica alguns poemes, Salvador Dalí o Luis Buñuel. Despertà l’interès d’intel·lectuals de l’alçada de Gilles Deleuze i de Samuel Beckett, per a qui va treballar a Film (Alan Schneider,1966). Sebastià Gasch o Francisco Ayala, entre d’altres, van ser cronistes del seu art. Apareixen alguns admiradors que són molt estimats a Toronto: Joan Brossa, Federico Fellini i Pierre Étaix. També es recullen les freqüents i eternes comparacions amb Charles Chaplin, inevitables però demostradament innecessàries.
¿Eres una dulce niña o una verdadera vaca?
Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
Tu papa, que eras una dulce niña.
Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
Una dulce niña.
Una verdadera vaca.
Una niña.
Una vaca.
¿Una niña o una vaca? O ¿una niña y una vaca? Yo nunca supe nada.
Adios, Georgina.
(¡Pum!)
Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
Tu papa, que eras una dulce niña.
Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
Una dulce niña.
Una verdadera vaca.
Una niña.
Una vaca.
¿Una niña o una vaca? O ¿una niña y una vaca? Yo nunca supe nada.
Adios, Georgina.
(¡Pum!)
Fragment d'un poema de Rafael Alberti inspirat en Go West,1925.
[© Foto: Kobal Collection]
Va ser la de Keaton una carrera plena d’èxits professionals que es va anar apagant. Primer per la lluita amb les grans companyies de la indústria del cinema i després, l’estocada final, per l’aparició del cinema sonor. Keaton va continuar treballant: per a la televisió, tornant als orígens contractat al circ Medrano de Paris i va fer només d’actor, adaptant-se als papers de pel·lícules d’altres directors com, per exemple, Billy Wilder (Sunset Boulevard, 1950) o Richard Lester (Golfus de Roma, 1966).
El llibre de Joan M. Minguet va perfecte per conèixer a fons l’obra de Buster Keaton. Està ple de referències (algunes molt locals) que demostren un treball exhaustiu de documentació acompanyat dels coneixements, les anàlisis, les opinions i apreciacions pròpies de l’autor. Tot ens convida a veure o revisar les pel·lícules de Keaton i trobar-hi molt més que la felicitat que provoca riure.
El llibre de Joan M. Minguet va perfecte per conèixer a fons l’obra de Buster Keaton. Està ple de referències (algunes molt locals) que demostren un treball exhaustiu de documentació acompanyat dels coneixements, les anàlisis, les opinions i apreciacions pròpies de l’autor. Tot ens convida a veure o revisar les pel·lícules de Keaton i trobar-hi molt més que la felicitat que provoca riure.
9 comentaris:
Buster Keaton!!.
Me encataba ese hombre,cuánto llegué a reírme con sus peliculas no las he visto todas,pero me acuerdo de ver algunas al calor de mi hogar en Sant Joan Despí,comiendo pipas con mi Insonrible y destornilladas de risa con Buster...Mientras mi madre nos miraba y decia:Vaya par de niñas tontas!!.
Buster, y la canción que has puesto interpretada por Sakamoto, son ARTE.
Sus películas son tan divertidas como estéticas. Una preciosidad en blanco y negro. Poemas visuales. Algunos de sus fotogramas son para ser enmarcados.
Sí, Abutrí, es que nuestra madre nunca entendió bien nuestra risa floja...
I encara un altre dels nostres amours va retre homenatge en un curt, ara no fa gaire, al gran Buster. Gus Van Sant va fer un curt inspirant-se en Sherlock Jr., del 1924.
Raret, clar, com és ell... Una mica Arrebato, també.
El pots trobar a You Tube, Discipline de Van Sant (poc més d'un minut).
També coincideixo amb vosaltres aquests records de quan erem nens veient les pel·lis de Buster Keaton, o les d'el gordo y el flaco o les d'en Charlot! Quasi sempre solia ser una tarda de diumenge i per sorpresa, no sabies que ho passarien per la tele, ho trobaves per casualitat i et quedaves enganxat rient i sense saber fins quan duraria l'emissió! Ai, que jamelgo viejuno em sento amb aquests records!
Gràcies Jordi per lo de Gus van Sant, crec que no surt al llibre d'en Minguet! Per cert, em fa il·lusió que et passis per aqui. Per cert, la propera actualització serà sobre aquelles portades tan boniques que em vas ensenyar. Gràcies!
Jordi!...Y como és que no te conozco yo a tí,Jamelgo???.
Abutrí, jo he sentit parlar MOLT de tu... Un dia vindré de minilector convidat a una d'aquestes sartens que tan bé cuineu tots plegats! Petons.
El pamplinas...Ya sabes que yo soy poco aficionada a la pallasada, pero Buster estaba más allá de todo eso. Creó un género. Un género raro.
Sus dos últimos filmes fueron con Scattini y Lester
En Buster va ser absolutament únic. I, ep! que aquella era una època amb una competència increible!
Un gran actor, director, creador de formes, poesia visual i tota una manera d'entendre l'humor, elegant, des de la distància, sense picades d'ullet. Quin paio més net, de quina manera confiaba en la sensibilitat i la intel·ligència de l'espectador!
Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada