Museu del Cinema

Estroboscopi-taumàtrop

La Ravissante

França, 1830-1850

[© Col·lecció Tomàs Mallol. Museu del Cinema, Girona]

Visito el Museu del Cinema aquest any que es celebra el 10è aniversari de la seva inauguració.

Imagino els ulls ben oberts del nen Tomàs Mallol (Sant Pere Pescador, 1928) quan va veure per primera vegada la projecció d’un cinema ambulant a la plaça del seu poble. La impressió va ser tan forta que el va portar a interessar-se sempre més per les màquines que feien possible aquell miracle fantasmagòric. Mallol ha reunit al llarg de la seva vida una de les millors i més completes col·leccions europees d’aparells de pre-cinema i primer cinema que va des dels orígens primitius amb els jocs d’ombres als primers projectors de cinema sonor, passant per zootrops, panorames, cronofotografíes, llanternes màgiques, càmeres… milers d’enginys que van dels més simples als tècnicament més complexes. La col·lecció també inclou fotografies, gravats, cartells, tractats tècnics i altres llibres antics.

Llanterna màgica megascopi
Jean Schoenner
Alemanya, vers 1880.
[© Col·lecció Tomàs Mallol. Museu del Cinema, Girona]

Quan Mallol va començar a buscar un lloc on poder exposar de manera permanent la seva col·lecció, es va sentir a parlar de la possibilitat de fer-ho a la Sala Edison de Figueres. Es tractava d’un projecte per recuperar i reconvertir en museu el què havia estat el primer cinema de les comarques gironines i que a mitjans dels anys 80’, en ple èxit dels primers videoclubs, es trobava en un trist estat d’abandó. La Sala Edison, inaugurada l’any 1905, obra de l’arquitecte modernista Josep Azemar i propietat de la familia Cusí, rics industrials figuerencs del ram de l’electricitat i el ciment.

A l’Edison, els meus avis hi havien vist les pel·lícules d’en Charlot amb l’acompanyament d’un músic al piano, havien resistit Allò que el vent s’endugué asseguts a les butaques de fusta. El meu pare recorda que de solter hi va veure l’actuació de Lola Flores, la Faraona, quan amb el primer boom turístic de la Costa Brava es portaven als teatres, cinemes i sales de festes les gales de les estrelles del moment (i de l’agrat del règim).

Vaig ser testimoni de la pitjor època de la Sala Edison, la prèvia al tancament. L’escala elegant de marbre blanc amb parets de mirall de l’entrada no lluïa sota tanta pols acumulada. La sala rodona amb l’escenari puntejat de bombetes i el vell piano no perdien l’ encant, però una mà, o dues, de pintura l’hauria millorada. Les butaques continuaven sent les de fusta i, per tant, continuaven sent incòmodes. I feia pudor a tancat i a rescosit, barrejat tot amb la fortor que arribava dels lavabos cada cop que n’obrien les portes. De les poques pel·lícules que hi vaig veure, ara recordo per exemple Psicosis II (1983) amb un Anthony Perkins en hores tan baixes com el cinema on es projectava la pel·lícula.

Una pena que no s’hi arribés a fer el museu del cinema. L’Ajuntament de Figueres i els actuals propietaris no es van posar mai d’acord. Plataformes populars i alguns polítics han intentat recuperar-la fins no fa més d'un any. Es va encarregar un projecte a l’arquitecta Benedetta Tagliabue, es va proposar per fer-hi un museu del circ, però res va tirar endavant. Avui la Sala Edison asseguren que per dins està quasi en ruïnes.

Tomàs Mallol sí va trobar el suport de l’Ajuntament de Girona. Al museu s’hi fan activitats educatives per les escoles, cicles, conferències i exposicions temporals, com la que hi ha ara mateix: Katharine Hepburn i la dona moderna, fins el 26 de juliol. Una exposició petita i modesta que explica molt bé qui va ser La Hepburn. De mostra, aquest text de Maruja Torres present a l’exposició:

“Després d’haver sigut la intel·ligent i ferma Jo de la primera versió de Donetes i la sofisticada nena rica que imposa la seva voluntad a Quina fera de nena!, Kate va començar a semblar-se a les heroïnes que va interpretar al costat del seu estimat Spencer Tracy: la dona independent que ocupa el lloc que li correspon. És a dir, un parell d’esglaons per sota de l’home amb el qual comparteix la vida. En aquest sentit, La dona de l’any és una pel·lícula completament reveladora”.

[Fotografia d'Hepburn i Tracy a La costella d'Adam, George Cukor,1949]

I pels més moderns que vagin al festival Sónar, el Museu del Cinema hi participa a la secció SonarMàtica 2008 FUTURE PAST CINEMA- El Futur Del Cinema -Del Passat amb l’exposició d’una decena d’aparells del segle XIX.