dimecres, 23 de juliol de 2008

Nunca estuviste tan adorable

Rita Hayworth i Fred Astaire a You'll Never Get Rich
(Sidney Lanfield, 1941)

L’èxit de la parella protagonista de You'll Never Get Rich
va portar de seguida a fer una segona pel·lícula que es va decidir rodar a Buenos Aires:
You Were Never Lovelier (William A. Seiter, 1942).

[© Imatge: Moix, Terenci. Mis inmortales del cine. Hollywood años 40.
4a ed.
Barcelona: Planeta, 2000. ISBN: 84-08-01776-4.]

Nunca estuviste tan adorable. Escrita i dirigida per Javier Daulte.
Teatre Villarroel, Barcelona 18 de juliol, Grec’08.

M’agraden molt les obres de teatre de Javier Daulte. La primera que vaig veure va ser Gore (Teatre Principal, 2003), la història de dos extraterrestres que viatgen a la Terra amb la missió de salvar la seva espècie xuclant l’enegia dels humans i van a caure a una mena de poblat okupa ple de ionquis… Teatre proper al cinema de sèrie B i al còmic, amb la ciencia ficció més tronada, tot interpretat amb molta força i convicció per uns actors (aquells eren argentins) boníssims. Sempre he continuat trobant a tot el que he vist de Daulte aquest toc tan sorprenent en plantejar els temes, amb l’originalitat de barrejar gèneres i registres de comèdia, melodrama o musical. La cançó Harta de ti de 4 d’Òptic (Teatre Lliure, 2003) i personatges com el fantasma Martí d’Ets aquí? (Teatre Romea, 2005) o la tieta Mora de La Felicitat (Teatre Romea, 2006) són alguns bons records de les seves obres que fins i tot s’han incorporat a bromes personals.


A Nunca estuviste tan adorable no hi ha ciència ficció ni res paranormal. La història no és massa complexa i el que sorpren és la manera com Daulte explica el pas del temps a través d’hilarants, entranyables, divertits i emotius moments escollits dels records de la família de la seva mare al Buenos Aires dels anys 50 fins als 70. Un dia que posen a la tele You Were Never Lovelier, Blanca (interpretada per Anabel Alonso) recorda que de jove la va veure al cinema i va copiar per a ella un dels vestits que hi duia Rita Hayworth. Va ser tan fidel a les imatges en blanc i negre que... va triar la tela grisa! Però li va quedar molt bé. En aquell temps Blanca era maca, jove i feliç, mai havia estat tan adorable.

Tots els actors fan un treball excel·lent. Al final de la funció, l’ovació va ser llarga i les cares de satisfacció tan del públic com dels actors. Es pot veure a Barcelona fins el 27 de juliol.

Cartell d’Isidro Ferrer i Nicolás Sánchez.
Els dissenyadors gràfics Isidro Ferrer i Nicolás Sánchez porten dues temporades fent autèntiques meravelles amb els cartells per a les obres de teatre del Centro Dramático Nacional. Podeu veure la resta de cartells aqui.

4 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Ya sabe que soy poco aficionada al teatro, pero he de reconocer que casi me ha convencido...lo del vestido gris es maravilloso. A veces la vida puede ser tan sencilla...

La Abutrí de Getafe ha dit...

Bueno,tendré que esperar que llegue a Madrid para ír a verla,me conformaré con poder ver la exposición de pintura de Avigdor Arikha...Ya te contaré qué tál está...
Mientras tanto,muchos saludos veraniegos jamelgos...

Toronto ha dit...

Abutrí! Esta obra estuvo en Madrid ya, pero después de Barcelona igual hace bolos y hay más oportunidades de verla, quien sabe si igual llega a Getafe, esa ciudad heavy-castiza de cibelinas y soportales que me pone jamelgo el corazón, pero a ver, que es todo un suponer y que no lo sé seguro. Bueno, espero aqui achicharrado su crónica veraniega de la expo de Arikha! Así de entrada parece tristona, pero ya sabe que me pone lo triste y como que refresca y todo. Besos jamelgos!

Insonrible ha dit...

¡Hola!. Besos de verano. ¿Para cuándo era ese tapas-meeting?