dimecres, 6 d’agost del 2008

No me quieras tanto

Antonio Bartrina
[© Fotografia d’Alberto García-Alix]

García-Alix No me sigas…estoy perdido Xila. Fotografías 1976-1986.
Madrid: No hay penas – La Fábrica, 2006. ISBN: 2-914171-47-7.


Antonio Bartrina tanguea al andar. Cruza el bar despacio y con un aire distinguido, mitad Robert Mitchum, mitad Fred Astaire. Tiene alma de dandy. Y pide de beber sin que se note. […] Bartrina apura la copa, se levanta, y se aleja silbando con las manos en los bolsillos de su gabán. Antes de salir del bar le guiña un ojo a la camarera, que se queda presa de un dulce rubor. Pose, Germán. Conversando con Bartina*

Per a totes aquelles parelles que amb la calor els bull la sang i a la mínima ocasió fan aflorar rareses, ràbia i mal humor… Aqui tenen la solució per a no fer pujar més les estadístiques de separacions, divorcis i crims passionals del 2008: No me quieras tanto (quiéreme mejor) un bonic tango d’Antonio Bartrina per a Malevaje, el grup tanguero que va fundar als anys 80’ a Madrid. I fora tensions!

*Malevaje.
No me quieras tanto (quiéreme mejor). Madrid: Siete Notas Producciones Musicales, 2008.
[Il·lustració de la caràtula: Juan de Juan]

Fidels als sons del tango, la milonga i el candombe, també del rock i del pop, les lletres de Bartrina continuen donant cançons rodones de tall clàssic sobre temes diversos que s’ajusten sempre perfectes al seu estil i a les músiques d’Ariel Hernández, bandoneista que les ha composades i interpretades per aquest darrer disc. Laments per la vida sense sentit al món que hem arribat a fer (Tempestad, Tango sin nombre); l’amor i el desamor (Sosiego, No me quieras tanto); el culte canalla a la dona (Coplera) i el culte canalla a la festa (Cierra ese piano y vámonos); la nostàlgia pels temps en que tothom fumava a tot arreu (Milonga del fumador) i, com una Insonrible de Lavapiés, la nostàlgia per un bar perdut de Madrid (Balmo bar, dedicat al Balmoral); homenatges a un heroi (Gracias viejo per a Di Stéfano, gardeliano y futbolista) i a un mestre (Pibe Osvaldo per a Osvaldo Larrea, bandoneista i compositor). Hi ha cabuda també per tangos de mestres argentins llegendaris que Bartrina clava, seguint de ben segur el consell d’Osvaldo Larrea que es recull a la cançò d’homenatge: Ya sabés, si me pongo a cantar/ No hace falta que toques muchas notas/ Pero tienen que salir del corazón. La formació de Malevaje es de veu, bandoneó, contrabaix, guitarra espanyola, guitarra elèctrica, violí, percusions i ball. El so d’aquest disc és impecable, en tots els sentits.


2 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Que interesante Toronto!...
Aúnque a mi el tango,es algo que no me vá mucho,pero la verdad es que tiene buena pinta...Pero estoy de acuerdo de que en verano,la mala sangre se hace notar muchísimooo más...
Toronto,para cuando un tangazo en cuálquier bar perdido de Barcelona???.

Samedimanche ha dit...

Aixxxxx, que la papada no perdona ni a Bartrina...por lo demás, sigue con ese aire tan particular...desde que me comentaste lo de la salida del disco no he parado de poner sus viejos trabajos: si soy así, que voy a hacer?