Juan GrisLa finestra oberta, 1921
Oli sobre tela, 65 x 100 cm.
M. Meyer Collection, Zurich
[Foto: Artchive]
“Bandol, 15 de enero de 1921.
A Daniel-Henry Kahnweiler. Mi querido amigo:
Por una vez estoy satisfecho con mi trabajo. Hoy he acabado una naturaleza muerta de tamaño 12 que me gusta bastante. Y otros están saliendo bien. Las marinas, sin embargo, son más difíciles de controlar. También he empezado un cuadro de tamaño 40. Es una naturaleza muerta con fondo de mar y montañas. Parece que está saliendo bien pero no sé todavía si será un buen cuadro. Por lo general los cuadros en los que estoy trabajando están bien compuestos y los contrastes de color son menos fuertes que antes. Los prefiero en cuanto a color, aunque son más sutiles y de color menos potente […] Nuestros saludos para todos. Suyo, JUAN GRIS”*
Por una vez estoy satisfecho con mi trabajo. Hoy he acabado una naturaleza muerta de tamaño 12 que me gusta bastante. Y otros están saliendo bien. Las marinas, sin embargo, son más difíciles de controlar. También he empezado un cuadro de tamaño 40. Es una naturaleza muerta con fondo de mar y montañas. Parece que está saliendo bien pero no sé todavía si será un buen cuadro. Por lo general los cuadros en los que estoy trabajando están bien compuestos y los contrastes de color son menos fuertes que antes. Los prefiero en cuanto a color, aunque son más sutiles y de color menos potente […] Nuestros saludos para todos. Suyo, JUAN GRIS”*
Juan Gris: Correspondencia y escritos.
Edición de M. Dolores Jiménez-Blanco.
Barcelona: El Acantilado, 2008
(El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg.
ISBN: 978-84-96834-48-4.
*Pàg. 295-296.
Les cartes que Juan Gris va escriure als seus marxants (Rosenberg i Kahnweiler), intel·lectuals (Raynal, Junoy), col·legues i amics (Picasso, Tzara, Huidobro…) són una barreja entre diari personal, inventari d’obres i estat de comptes on queda registrada una vida artística molt intensa i, al meu entendre, una veritable vida bohèmia. Una bohèmia pròpia del Paris de principis de segle XX, plena d’artistes (a les cartes hi apareixen quasi tots: Léger, Metzinger, Picabia, Laurens, Modigliani, Braque, Breton, un jove Miró…) amb propostes noves com el Cubisme que trencaven amb la tradició davant l’estupefacció general, però convençuts del que feien i amb el recolçament de revistes de l’època (L’Esprit Nouveau de Le Corbusier i Ozenfant) i, sobre tot, de gent com els marxants d'art però també dels empresaris de l’espectacle (Diaghilev li encarrega tres escenografies pels seus Ballets Russos) o particulars rics i de mentalitat oberta (com ara Clovis Sagot o la influent Gertrude Stein, escriptora amb qui també manté molta correspondència).
La de Gris és una bohèmia radical. En nombroses ocasions deixa per escrit que es manté al marge de les disputes entre col·legues que només busquen la fama ràpida, que passa del que anomena les intrigues de café, dels creuaments ridículs d’insults. Ell vivia totalment per l’art i sembla que ho va fer amb coherència. Algunes cartes recullen el sentiment d’una constant cerca per aconseguir l’obra perfecta dins els cànons del Cubisme. És un treballador d’una exigència extrema, humil quan no dubta en demanar consell als col·legues i sincer en qüestionar la qualitat o fins i tot trencar la pintura que creu no arriba a les expectatives que s’havia marcat. Diners, els justos per menjar, pagar el lloguer i tenir la llibertat que necessita per pintar.
Gris i la seva companya Josette envien les cartes des de Paris i també des de Céret (on sembla que no li agrada massa que es parli català!), Colliure, Beaulieu, Bandol-Sur-Mer, Beausoleil, Nemours, Le Havre, Toulon i Hyéres... localitats rurals de mar i de muntanya on es va instal·lar fugint del fred de la capital, buscant un clima més adient als greus problemes de salut, causants a la fi de la seva mort amb només 40 anys.
Malgrat no buscar cap gran reconeixement, sí el va tenir en vida dins en els cercles artístics d’un moment que podria haver estat molt més bo sense el desastre de la Primera Guerra Mundial. Avui l’obra de Gris es situa justament al nivell de Picasso, el seu gran mestre i amic, o de Braque, els pintors als que s’atribueix la creació del Cubisme, quan curiosament i a diferència dels dos mestres, només Gris va voler explicar en què consistia tal manera de pintar, i així queda recollit als escrits que s'inclouen en aquesta magnífica edició a càrrec de M. Dolores Jiménez-Blanco, plena de notes a peu de pàgina amb explicacions detallades d’obres i personatges que fan encara més interessant la lectura de les cartes.
Gris i la seva companya Josette envien les cartes des de Paris i també des de Céret (on sembla que no li agrada massa que es parli català!), Colliure, Beaulieu, Bandol-Sur-Mer, Beausoleil, Nemours, Le Havre, Toulon i Hyéres... localitats rurals de mar i de muntanya on es va instal·lar fugint del fred de la capital, buscant un clima més adient als greus problemes de salut, causants a la fi de la seva mort amb només 40 anys.
Malgrat no buscar cap gran reconeixement, sí el va tenir en vida dins en els cercles artístics d’un moment que podria haver estat molt més bo sense el desastre de la Primera Guerra Mundial. Avui l’obra de Gris es situa justament al nivell de Picasso, el seu gran mestre i amic, o de Braque, els pintors als que s’atribueix la creació del Cubisme, quan curiosament i a diferència dels dos mestres, només Gris va voler explicar en què consistia tal manera de pintar, i així queda recollit als escrits que s'inclouen en aquesta magnífica edició a càrrec de M. Dolores Jiménez-Blanco, plena de notes a peu de pàgina amb explicacions detallades d’obres i personatges que fan encara més interessant la lectura de les cartes.
4 comentaris:
Hola! Perdona, pero m'atreveixo a escriure en català. Sóc un imprudent, ho sé. :-)
Felicitats pel blog. M'ha agradat molt. Seguim en contacte!
Una abraçada des de Málaga,
Ojalá muchos artistas hubieran sido/fueran tan exigentes con su obra como Juan Gris. Nos habríamos librado de algunos pelmazos "de boli bic" (insisto) o estos mismos hubieran creado algo que valiera más la pena (quizás...).
A todo esto... ¿para cuando una muestra de lo suyo?
Si,si,si,totalmente de acuerdo,menudo era Juan Gris.
Aunque que tiemble Barcelona cuándo usted saque una de sus obras.
¿Sería usted capaz de retratarnos?.
¿Con que prisma nos veran sus ojos?.
Todo un misterio en alguién tán surrealista como usted.
Home, Fernando! Moltes gràcies! ¡Si lo has escrito todo perfecto!Hoy he visto que ya corren algunas fotos de Granada y Sevilla por el flickr y la web del taller. Seguim en contacte doncs, Records!
Insonible y Abutrí, espero poder mostrar algo muy pronto, en ello estoy, pero menos de lo que me gustaría. Y ahora... después de leer las cartas de Juan Gris... cualquiera da algo por bueno! A trabajar me debo poner. Abutrí, esas preguntas... ¿tiene usted poderes?
Publica un comentari a l'entrada