dissabte, 24 de gener de 2009

La madre muerta

Ismael López de Matauko
La madre muerta (1993)
de Juanma Bajo Ulloa. *


Fugi vostè del remordiment quan es senti tentada a pecar, senyoreta Eyre, perquè el remordiment és el verí de la vida.
Charlotte Brontë. Jean Eyre (1847)


Avalon va editar en DVD el passat mes de novembre les dues primeres pel·lícules de Juanma Bajo Ulloa: Alas de mariposa (1991) i La madre muerta (1993). Sí, ho sé, no són molt alegres… és cert que a la petita col·lecció de pel·lícules de Toronto el que més hi ha són drames... En fi, de les dues, la meva preferida és La madre muerta. El seu director ha explicat alguna vegada que es tracta d’ un conte, una nova versió de la Caputxeta vermella. Però aquesta vegada el llop no cau abatut pel caçador sino pel remordiment, que deu ser del pitjor que li pot passar a un assassí en sèrie.

Vaig veure La madre muerta d’estrena, al desaparegut cinema Publi del Passeig de Gràcia de Barcelona. Recordo que em va impressionar molt, patint fins al final pel destí de Leire, la jove protagonista interpretada per una increíble Ana Álvarez en estat de gràcia, i dubtant perillosament del seu autisme quasi pervers, com dubten Ismael (Karra Elejalde) i Maite (Lio) a mida que de butxins es van convertint en víctimes.

Anys després de l’estrena vaig repetir vàries vegades a les reposicions que feien de tant en tant a l’antic Maldà, ja sense la tensió de la primera vegada, però sempre amb molt interès. D’entrada pels actors, sobre tot el trio protagonista, amb la model i actriu Ana Álvarez en el paper pel què més se la recordarà al cinema; Karra Elejalde que està perfecte en el personatge de psicòpata bipolar, ara violent, ara tendre com un simpàtic pallasso; Lio, la cantant i actriu belga que amb l’exotisme del seu accent francès i una classe d'aire decadent clava el rol de l’amant calenta i histèrica de gelos. Estan també els escenaris: aquella vella casa ocupada, les vies de l’estació de tren, la catedral abandonada i els jardins de la clínica. Tot il·luminat per un mestre, el director de fotografia i càmera Javier Aguirresarobe, qui aconsegueix la llum i els colors més adients per un conte gòtic que transcorre entre dies freds de pluja i núvols amb poques clarianes. I finalment, per la música, una banda sonora preciosa i molt intensa obra de Bingen Mendizábal, interpretada per l’Orquesta Sinfónica Ciudad de Granada, dóna una força especial a les imatges que posa els pèls de punta!


La nova edició en DVD per a col·leccionistes conté 3 discos: un per a la pel·lícula, un per a la banda sonora original i un pels extres, que inclouen un documental amb imatges del rodatge, la tria del repartiment i els records del director i alguns actors 15 anys després. També com a material extra conté El reino de Víctor, curtmetratge de 1989 on Juanma Bajo Ulloa ja mostra l’interès pel món sinistre dels contes que l’ha acompanyat sempre, des de la ventafocs d’Alas de mariposa a l’anaguet lleig de Frágil (2005), la darrera pel·lícula d’una carrera molt desigual que per a mi no ha tornat a igualar més en qualitat a La madre muerta.

[*Foto: Bajo Ulloa, Juanma. La madre muerta. Madrid: Avalon, 2008.]

5 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Pues a mí tambiém me gustó mucho Toronto!!.
Y eso que pasé bastante agonía con esta película...Además de que es cierto que Ana Alvarez está fantastica en ella.

En fín después de acordarme de este film solo me queda correr a comer chocolateeeee...

Un besito de los mios toronto con agarradera incluida(usted ya me entiende).Abutrí le quiere mucho!.

Samedimanche ha dit...

Yo también soy fans y también opino que Juanma nunca ha hecho nada que se le parezca...pero me niego a pensar que no pueda hacerlo en un futuro.
Si que es verdad que tiene una atmósfera de cuento malsano, de hecho, la versión Grimm de Caperucita no tiene cazador y el lobo se zampa con el mismo placer a la abuela y a la nieta.

Insonrible ha dit...

Uhhmmm, no sé. Yo creo, Samedi, que Juanma sí que está totalmente desahuciado. Ese chico ya no levanta cabeza...

Samedimanche ha dit...

Insonrible, te veo muy pesimista: no te creiste el cambio de Jean Valjean y ahora deshaucias a este muchacho...no sé, no sé...

Toronto ha dit...

Samedí, Insonrible: estoy más con el me niego a pensar que no pueda repetir, a ver si se cumple aquello de que quien tuvo, retuvo! Y que es muy joven el muchacho!
Abutrí: no me desmonte la carcanada con la agarradera que luego me rozan las costillas con la faja térmica!