dimecres, 28 de gener de 2009

Travelers & Islands





Travelers
(2001-2008)
Walter Martin & Paloma Muñoz


Travelers
Photographs by Walter Martin and Paloma Muñoz.
Story by Jonathan Lethem.
New York: Aperture, 2008.
ISBN: 978-1-59711-073-0.

Travelers recull una selecció de l’obra recent dels artistes Walter Martin & Paloma Muñoz. Es tracta d’ una sèrie de fotografies dels escenaris i ninotets que ells mateixos fabriquen dins de boles de cristall o maquetes amb forma d’illa. Paisatges nevats poblats de personatges, aquests viatjers, a mig camí de no sabem què, en situacions diverses i molt cinematogràfiques (venen a la memòria referents com Tim Burton, David Lynch o els germans Coen de Fargo…), sempre misterioses. Segons expliquen a algunes de les entrevistes que podeu trobar a la seva pàgina web, aquesta sèrie de treballs l’inicien el 2001, l’any que van marxar de Brooklyn per instal·lar-se en una zona rural de Pensilvania, quedant molt impressionats per les fortes nevades en paratges remots tan diferents als de la ciutat.

A Winter walk
(Islands), 2006

És el segon llibre publicat fins ara sobre ells, conté 40 fotografies (Travelers / Islands) i un relat curt (Traveler Home) de l’escriptor Jonathan Lethem, qui es serveix d’imatges tan evocadores i obertes per fer-ne la seva pròpia interpretació.

The Cliff
(Islands), 2007

Els amics de La Sartén Littéraire recordareu que vàrem triar algunes de les boles de neu de la sèrie Travelers per il·lustrar els contes curts que Samedimanche va dedicar (i clavar!) a cadascun de nosaltres inspirant-se en el to dels contes de L’imitador de veus de Thomas Bernhard, el llibre que estàvem llegint. És curiós també que una de les properes lectures sarteneras serà probablement Escorxador 5 i Walter Martin & Paloma Muñoz es declaren fans de Kurt Vonnegut. Una bonica i misteriosa coincidència.


[©Totes les imatges: Pàgina web Walter Martin & Paloma Muñoz]

7 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Qué preciosidad Toronto!!.
Además de que las bolas de cristal,a mi personalmente me alucinan...Mira si soy mamona!!.

Samedimanche ha dit...

Els vaig descobrir per La SArtén i des de llavors em tenen fascinada...crec que el fet que siguin tan petits fa encara més por.Una cosa tan naïf con les maquetes...

telericatarta ha dit...

Hola Toronto!

Muchas gracias por tu visita, llena de ventajas:
Enterarme de la entrevista a La Matute, que no pude ver, pero haré lo posible por enmendar ese fallo.
Descubrir tu blog, con las preciosas fotos que has colgado y que me permite practicar mi catalán leído de nivel elemental (ojo, pero con título de la Ramón Llull!).
Muchas gracias, de veras, por la amabilidad y el comentario. Feliz finde

telericatarta ha dit...

Lo encontré!
Gracias, cómo me gustan las entrevista bilingües, la natural convivencia del bilingüismo bien entendido.
:)

Toronto ha dit...

Anda Abutrí! ¿Mamona? No me lo puedo creer!

Samedí, com estem amb les coses petites! Chiquita, les boles...

Tarta! Me alegro que pudieras ver la entrevista. La Matute estuvo entrañable, me encantó con sus recuerdos de los cubiertos desparejados y la cucharilla que lloraba! Y nada, siempre que quieras practicar el català de la Llull (je,je!), serás benvinguda por aquí!

Insonrible ha dit...

Chulos-chulos estos artistas. Tienen la capacidad de hacerte suponer que algo oscuro y siniestro está pasando cerca de sus diminutos cuerpecillos.

Sí, yo también vi anoche a la Matute en el programa del Manzano. Cierto, estuvo muy entrañable. Además, ella no se corta un pelo con el tema de la depresión aquella que tuvo.
Me pareció muy bonita la imagen del terrón de azucar del que, al partirlo, sale una lucecita azul.

Toronto ha dit...

Qué fuerte con lo del terrón! Qué bonito fue, Insonrible! La luz azul... un momento tan mágico como el famoso rayo verde!