Cap
Collage de papers de colors
Col·lecció Fundació Mercè Rodoreda, Barcelona*
“Vaig fer dos quadres: “La tempesta” i “Rastignac”. Em vaig excitar i sentia la sang que em passava pel cor. Cap dels quadres no és bonic. A més em sembla que em torno boja; mentre faig un quadre no passa res, vaig fent, però un cop els he acabat tinc la impressió que ja els havia vist, exactes, en alguna banda”. *
M.R. 1953.
L’altra Rodoreda, exposició de pintures i collages de Mercè Rodoreda a l’entresol de La Pedrera, fins a l’1 de febrer de 2009.
Mercè Rodoreda
3 aquarel·les sobre paper Sense títol
Col·lecció Familia Borràs-Gras, Barcelona.*
Més coneguda per la seva obra literària, l’altra Rodoreda del nom de l’exposició és doncs la pintora. Però només cal mirar als ulls tristos i flamejants dels personatges dibuixats per veure que no estem massa lluny de l’escriptora, tot és la mateixa Rodoreda. La comissària Mercè Ibarz remarca* el paral·lelisme entre pintura i escriptura en l’experimentació, en aquest cas per la tria de les formes i l’ús dels colors pels collages i aquarel·les. Només hi trobo a faltar una expressió, la de la mala llet que sovint despren per escrit. Amb un estil influit per Joan Miró, Paul Klee i Jean Dubuffet, la Rodoreda pintora s’apropa molt al dibuix d’una il·lustradora que estaria posant cara i ulls als personatges que duia dins, aquells tan inoblidables com l’Aloma, la Colometa, l’Armanda…
Si el millor homenatge que un podia fer durant l’Any Rodoreda era llegir, pel gust de fer-ho, alguna de les seves novel·les, contes, poemes, biografies i cartes, amb aquesta exposició tenim la segona millor iniciativa d’homenatge, que a més tampoc té els possibles riscos innecessaris de les interpretacions alienes, algunes de les que hem vist o d’altres que no ens hem atrevit a veure desfilant per teatres i seus institucionals.
+ Fundació Mercè Rodoreda: Obra pictòrica
* Fotos i text: L’altra Rodoreda: pintures & collages. Comissària: Mercè Ibarz. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya, 2008. ISBN: 978-84-89860-19-3.
4 comentaris:
Hola Toronto!.
A mi como escritora ya me gusta y mucho!.
Como pintora,los cuadros que he visto me parecen algo tristes,pero oye,esas caritas son tan monasss...
La expresión de las caritas es de espanto/estupor. Como si fueran Colometes de cómic. Me da la impresión de que era a la Rodoreda la vida la "agitaba" un poco...
Eso lo hace mi niño...
Bueno Samedí, ya sabes que pienso yo de esa opinión: si un niño lo puede hacer, pues venga, que lo haga! ¿A qué está esperando en convertirse en un artista? Quiero verlo. Pero no lo veo... mucho "niño artista" anda suelto por ahí...
Publica un comentari a l'entrada