dissabte, 11 d’abril de 2009

Last Tango in Madrid

Francis Bacon
Estudi del Papa Inocenci X de Velázquez
(1953)
Oli sobre tela, 153 x 118 cm.
[Foto: El Prado]


Impressionat em deixa la gran exposició retrospectiva d’obres de Francis Bacon (Dublin 1909- Madrid, 1992) al Museo de El Prado, que encara es pot veure fins el 19 d’abril. És una coproducció de tres grans museus, va arribar des de la Tate Britain de Londres i després de l’estada a Madrid, acabarà al Metropolitan Museum de Nova York.

Una gran exposició perquè reuneix molta obra, de la millor i més representativa de les diferents etapes de la vida artística de Bacon. Un total de 62 pintures que s’han penjat a les sales formant grans grups temàtics: Animal recull les primeres representancions de Bacon sobre la violència a la que pot arribar l’ésser humà, la pitjor bèstia del regne animal; Zona i Aprensión contenen exemples clau d’una forma única d’entendre i emmarcar en l’espai aquelles figures seves tan fortes que criden, mosseguen, sagnen, es retòrcen… és la zona per a les increíbles variacions sobre el Retrat del Papa Inocenci X de Velázquez o per la fosca i enigmàtica sèrie Homes de blau; Crucifixión i Crisis impressionen pels tríptics de gran format que prenen com a punt de partida el tema religiós de la crucifixió, però van molt més enllà perquè, per a Bacon, Déu no va exisistir mai i a l’home no el veia precissament bo per naturalesa o amb redempció possible; Épico agrupa obres fruit d’influències literàries (la tragèdia grega, Shakespeare, Eliot, Lorca…) i pictòriques (Picasso, Van Gogh, Velázquez…); Archivo mostra el procés de treball del pintor a l’estudi: fotos de pintures que admirava, fotos d’amics íntims i models habituals, esbossos, apunts, fotos dels estudis dels cossos en moviment d’ Edward Muybridge...

Tres estudis per a un autorretrat
(1979-1980)
Oli sobre tela, 37.5 x 31.8 cm.
[Foto: El Prado]

Retrato, amb retrats que, sota les pincellades fortes i gestuals que desfiguren els rostres, aconsegueixen captar l’ànima dels retratats amb una sutilesa que trasvalsa. Memorial és la sala dedicada a George Dyer, amant i model que va suïcidar-se, provocant en Bacon una terrible sensació de culpa que va donar lloc a vàries obres sobre la seva mort. A Final s’arriba al 1991, amb obres de l’any abans de morir, que va ser accidentalment a Madrid, la ciutat que ara ha acollit aquesta gran exposició retrospectiva pòstuma a El Prado, un dels museus preferits de Bacon i que en els últims anys de la seva vida visitava sovint.


Tríptic
(1972)
Oli sobre tela, 198 x 147.5 cm.
[Foto: Tate]

Pintures terribles i alhora dotades de bellesa. L’horror de les figures distorsionades (pel dolor, la lluita, la tortura, la carn oberta en canal...), les taques (esquitxades o drippings) i les traces de les gàbies geomètriques que marquen amb energia l’espai, contrasten amb la calma i pulcritud dels fons de colors roses, liles, blaus, verds... o dels buits sobre el lli ocre de la tela, a excepció, però, dels fons taronges pujats, quasi fluorescents, aquests t'encenen dels nervis. A més, cal fer menció de l’elegància i solemnitat que donen les gàbies exteriors: els marcs daurats, gruixuts i amb vidre, tal i com Bacon ho volia.

Ja a casa, recordant l'exposició em ve a la memòria El último tango en París (Bernardo Bertolucci, 1972). Recordin que als títols de crèdit d’aquesta pel·lícula hi apareixen quadres de Bacon. Són el pròleg perfecte per a una història de sexe i violència entre dos desconeguts, uns personatges incapaços de comunicar-se, sense límits morals i a la deriva, que juguen a fer-se mal per separat i entre ells, representants també d’una opció de vida on aflora la cara bèstia i autodestructiva de la condició humana. A l’apartament on transcorre gran part del film... Paul (Marlon Brando) i Jeanne (Maria Schneider) es retorçen abraçats sobre el terra de fusta, sota la llum ataronjada d’una bombeta... com si d’un interior pintat per Bacon es tractés.

[© De totes les imatges: The Estate of Francis Bacon. All rights reserved. DACS, London 2009]

4 comentaris:

Closeau ha dit...

Señor Toronto, hace unas días asistí a una cena donde el dueño de la casa me preguntó si conocía a Gato Barbieri y procedió a reproducir un cd suyo.
Ahora entro en su blog y me encuentro con su Last Tango in Paris, ¿será todo esto una señal?

Toronto ha dit...

Señora Closeau, esto es una señal con gato encerrado. Pregúntele usted a su gato Marcello porque yo no sé que decirle!

Closeau ha dit...

¡Tampoco lo pretendía, Toronto! Y el pobre Marcelo bastante tiene con lo que tiene con el patio lleno de paletas desconocidos, que se me pasa casi todo el día con el culete gacho...

Insonrible ha dit...

"Último Bacon en Madrid".

Como no he visto, ni podré ver la expo, solo diré que usted me da mucha envidia.