diumenge, 10 de maig de 2009

Her Memory

Kiki Smith
Visitació de l’ocell II, 2007
Dibuix i collage sobre paper
222.3 x w: 213.4 cm.
[Foto: Artnet]


Per desconeixement no vaig parar massa atenció a les notícies sobre l’exposició Her Memory de Kiki Smith (Nuremberg, Alemanya, 1954). Però fa poc, l’amic J. me la va recomanar molt. Tot el que em va explicar que havia vist sobre el món femení, emocional i evocador d’aquesta artista, em va portar intrigat a la Fundació Miró de Barcelona.

Art fet a conciència des de la condició de dona i amb les dones protagonistes de dibuixos, collages, fotos i escultures en un seguit d’instal·lacions que corprenen. L’escultura Cantant (0. Benvinguda, 2008) - una mena d’Alícia amb un ram de flors a la mà – obre l’exposició i comença un recorregut on Kiki Smith omple els espais amb reflexions sobre la fragilitat de la vida, l’alegria de reunir-se amb els que triem tenir aprop i el sentiment pels que han marxat.

Fragilitat que es representa en els dibuixos sobre un fi paper tibetà rugós que l’enganxa directament a la paret, o en els vitralls (llàstima que les vidreres no s’hagin pogut col·locar davant de finestres amb el paisatge i la llum natural de fons). Són dibuixos desproporcionats i de traç gruixut, de vegades bessons de les escultures cap grossos amb les que comparteixen la sala; entre tots, destacaría Emergint (2. Anunciació, 2008) i Emeregència (7. 2008) on els personatges emprenen el vol d’una manera que recorden les pintures de Chagall.


Flors, 2007
Fotografia
40 x 60 cm.
[Foto: Artnet]


Més fragilitat: les flors fotografiades i pintades sobre miralls (metàfora del pas del temps, dels cicles de la vida), o en les escultures que representen dents de lleó, aquells angelets que se’ls emporta el vent… Hi ha també misteri, obert a interpretacions que no desvetlla mai, com ara les fileres de petits ratolins, les bombetes que pengen dels sostres i els ocells (espirituals els coloms que volen i topen contra estranyes barreres al cel, sinistres els corbs morts a terra). Comparteixo amb J. que una de les gràcies és que no es donen masses explicacions sobre què significa què, malgrat Kiki Smith explica que darrera sempre hi ha un ideari religiós, social i literari. Trobem una forta presència de l’artesania, lligada a la dona que durant anys no li va ser permés fer un altre tipus d’art: ceràmiques, paper mâché, guix, teixits o collages de papers... mitjans d’expressió que relacionen l'obra amb el discurs de les grans reivindicacions feministes de llibertat i igualtat.

Dona en combinació i Anunciació, 2008
[Foto: El País]

Reflexions sobre la vida i la mort, com les que es fan des de les cadires de vetlla que omplen una de les instal·lacions més grans i emotives a la fundació. La cadira té força protagonisme, i gairebé sempre hi veiem unes ulleres plegades sobre un costat. Quin motiu tan bonic el de la cadira, i quants artistes n’han tret profit per expressar tot el que pot comportar aturar-se i seure’s per pensar, llegir, mirar, conversar…

4 comentaris:

Samedimanche ha dit...

es que me gusta todo......

Insonrible ha dit...

Esta expo que no se me escape... Por cierto, ¿has visto que cartelazo para PhotoEspaña en Madrid? La de Dorothea Lange me encantaría verla.
Besos.

Toronto ha dit...

Kiki Smith les gustará señoras, últimos días ya en la Miró! Un paseo muy agradable subir a Montjuïc estos días casi de verano (auque bueno, para mañana anuncian lluvias...) Lo de PhotoEspaña "está de lujo"!!! Los especiales años 30 (Dorothea Lang incluida!) y años 70 de lo mejor! Ai, no me tiente que miro billetes por aire, tierra e incluso mar!

Samedimanche ha dit...

Pues añadan a los planes para la capital exposición de prerafaelitas en el Prado!!! barcelona es una aldea!!