dijous, 14 de maig del 2009

Nouvelle vague

Festival de Cannes 1959
Cartell de Jouineau Bourduge
Festival de Cannes]

Recuerdo bien / aquellos «cuatrocientos golpes» de Truffaut / y el travelling con el pequeño desertor /Antoine Doinel / playa a través /buscando un mar que parecía más un paredón / Y el happy-end / que la censura travestida en voz en off / sobrepusiera al pesimismo del autor / nos hizo ver / que un mundo cruel /se salva con una homilía fuera del guión / Cine, cine, cine /más cine por favor / que todo en la vida es cine /y los sueños /cine son/ Al fin llegó / el día tan temido más allá del mar / previsto por los grises de Henri Decae / cuánta razón / tuvo el censor / Antoine Doinel murió en su «domicilio conyugal»/ Pido perdón / por confundir el cine con la realidad / no es fácil olvidar Cahiers du cinéma / le Mac Mahon / eso pasó /son olas viejas con resacas de la nouvelle vague.

Cine cine, Luis Eduardo Aute
(Cuerpo a cuerpo, 1984)

Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de Los cuatrocientos golpes. Jo era un adolescent - un pèl més gran que Antoine Doinel - i va ser a la cançó de Luis Eduardo Aute, tot i que llavors ni devia entendre la lletra ni vaig veure la pel·lícula. No va ser fins uns anys després, els primers d’arribar a Barcelona per estudiar a la universitat, a la Filmoteca quan encara estava a la Travessera de Gràcia. La cançó d’Aute és un bonic homenatge a una generació, al cine i a una nova manera de fer-lo, la dels cineastes francesos de la Nouvelle vague. Ara es celebren els 50 anys de la Nouvelle vague, el grup format sobre tot per crítics de la revista Cahiers du cinéma que van decidir passar de la teoria a la pràctica. L’any 1959 s’estrenava Los cuatrocientos golpes al Festival de Cannes i llegeixo al diari que rememora la notícia que es va crear molta expectació per veure la primera pel·lícula del crític radical i arrogant que era François Truffaut. Va guanyar el primer premi a la millor direcció i aqui està, 50 anys després, aguantant intacta el pas del temps, com tots els grans clàssics.

1 comentari:

Insonrible ha dit...

Una de las pelis de mi vida. La escena final en la playa, ese niño mirando a cámara, me dejó helada, como ese frío París que retrata.¡Qué grande es el cine!, como diría Garci...