Durant l'espectacle Orgullosamente humilde, la gran Sra. Pavlovsky es declarava desesperada i farta dels seus continus fracassos sentimentals. Sempre utilitzada i abandonada pels homes, assegurava que un dia, davant d'un funcionari de l'ambaixada que li demanava les dades personals, a la pregunta ¿situació civil? no va poder contestar ni soltera ni casada, sino deixada! I és així com veig sempre a Chris Isaak, eternament deixat.L'única que no l'abandona mai és la seva guitarra, la companya ideal per escriure boniques cançons, com les del seu nou disc: Mr. Lucky. Títol irònic, d'autoajuda? Dos duets - Breaking apart, amb Trisha Yearwood i I lose my heart, amb Michele Branch - fan sospitar que molt sol l'home tampoc està sempre. Potser no deu poder evitar donar la imatge de l'etern jove melancòlic amb el cor trencat. Com tampoc pot evitar les eternes comparacions amb Roy Orbison, de les que deu estar ben orgullós per signar joies com You don't cry like I do, a l'alçada del gran mite del rock melodramàtic.
You don't cry like I do
Chris Isaak continua amb el rock cristal·lí de sempre, que beu del country, el blues, el jazz i el pop. Sovint agafa un aire retro per fer un rockabilly irresistible, com per exemple a Take my heart. Conserva una veu preciosa y ara, a més, ens mostra la seva habilitat i bon gust dibuixant. La portada i la resta de dibuixos que il·lustren les cançons a l'interior del llibret són tots seus.
Amb Mr. Lucky, Chris Isaak es pot considerar afortunat - malgrat eternament deixat - perquè continua fent molt bé el que més li agrada. I per això deu tancar el disc amb l'optimista Big Wide Wonderful World!
Amb Mr. Lucky, Chris Isaak es pot considerar afortunat - malgrat eternament deixat - perquè continua fent molt bé el que més li agrada. I per això deu tancar el disc amb l'optimista Big Wide Wonderful World!
2 comentaris:
Ay, omá, qué rico!!! ¿Cómo va a estar solo semejante jamelgo?
Eso si, discrepo: este disco me parece flojo-flojo...debe ser muy triste que tu mejor disco sea, para siempre, el primero.
Como diría mi madre:"Ya estás otra vez oyendo al llorón ese?".
Ay Samedí, recuerde que fui testigo de como babeaba usted en primera fila del concierto que dió hace (uf, dejémoslo en hace unos años!) en el desaparecido Studio 54del Paral·lel... Y sí, él continua lloriqueando, pero mujer, el disco no está nada mal, en su línea. Y entre el primero y este, también hizo San Francisco days que me gusta mucho. En fin, discrepemos!
Publica un comentari a l'entrada