Spink & Forcible

Cartells vintage de l’època daurada d’ Spink & Forcible

Coraline

d' Henry Selick, 2008

Només puc dir meravelles de Coraline. La comparació amb Pesadilla antes de Navidad (1993) ha estat tan inevitable com innecessària... perquè aquella pel·lícula no és d’eixe món. Però amb James y el melocotón gigante (1996), Henry Selick ja havia demostrat el seu geni sense l’ajut de Tim Burton. Ara amb Coraline, Selick ha aconseguit fer una nova obra mestra de l’animació amb la tècnica de l’stop motion. Visualment impecable i sorprenent, la força de la història que ens explica - adaptació del conte de Neil Gaiman - recau en les possibilitats il·limitades de mostrar l’altre costat. Com ens els referents dels que ja n’ha parlat la crítica especialitzada (de Lewis Carroll a David Lynch o Hayao Miyazaki), és quan Coraline fuig de la realitat i travessa el tunel que un no voldria que la pel·lícula acabés mai. I part del poder d’aquesta altra dimensió la tenen uns personatges secundaris de luxe, encapçalats per les adorables (i megavixens) Miss Spink & Miss Forcible, a les que cada tarda baixaries a visitar per escoltar les seves històries d’antigues estrelles del teatre i les varietés, amanyagar l’exercit de gossos alats, menjar dolços rancis i conèixer el futur incert al fons de les tasses de te. També visitaria sovint el circ del gran Bobinsky per veure les acrobàcies dels seus ratolins. Bé, això es pot fer i aqui en teniu la prova:

+ Coraline (pàgina oficial)