Bill Viola

Bill Viola
Five Angels
L’ascensió, des del naixement a la mort, segons Viola.
[Foto: Kira Perov © Bill Viola. Tate Modern]


En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.

San Juan de la Cruz, La noche oscura.

Aquesta setmana el videoartista Bill Viola ha passat per Barcelona a recollir un premi de la Generalitat de Catalunya. El premi és un invent en el que no hi crec. Per aquest cas en concret, premiar a un artista de la talla i trajectòria de Viola, penso que parteix bàsicament de l’ interès per donar-se prestigi i notorietat la pròpia institutició del país que l’atorga, cosa que tampoc entenc. És normal que es faci arreu, fins i tot alguns diran que és necessari en nom del progrés o pel reconeixement del país, però en el fons, si ho analitzo, acabo trobant tot del més absurd. Hauria preferit una gran exposició retrospectiva, que aqui Catalunya - com va recordar Lourdes Cirlot - no se n’ha fet mai cap de Bill Viola, tot i estar ben present a les col·leccions de museus catalans públics i privats.

Bill Viola

Three women
Vídeo, 2008
[Foto: Artnet]

Sí és d’agraïr que a causa del premi, Viola hagi vingut a Barcelona, amb una agenda que ha inclòs vàries activitats entorn a la seva obra: entrevistes a la televisió i premsa, col·loquis, conferències i xerrades; com a la que vaig assistir dijous, conduïda per la catedràtica d’Història de l’Art Lourdes Cirlot, a l’aula magna de la Universitat de Barcelona.

Després d’una ràpida presentació, amb la claredat i rigorositat germànica habitual en Cirlot, vàrem tenir el plaer de sentir parlar a Viola, un senyor encantador, sencill i molt proper. L’espiritualitat (l’ús de la imatge del foc i l’aigua com a elements purificadors), l’existencialisme (la vida, la mort i el pas del temps), l’expressivitat dels estats d’ànim (la por, el riure, el plor, els petits gestos); els nombrosos referents plàstics del passat (dels artistes del Renaixement als romàntics), els grans fets vitals que van marcar un determinat camí a seguir (la mort de la seva mare o la passió per San Juan de la Cruz) i el seu taller, sempre al costat de Kira Perov, l’ esposa i també més estreta col·laboradora a l'ombra. Una vegada més, es va posar de manifest que des dels anys 70', Viola ha aconseguit transmetre molta bellesa i emoció a través de la tècnica del vídeo. Tal i com ell va explicar, es tracta de treballar amb la mateixa corrent elèctrica que fa possible els sentiments i la raó.

La xerrada va acabar amb la projecció del vídeo Three women sobre una gran pantalla de l’aula magna. Però el lloc idoni per veure les obres de Viola són les sales fosques dels museus i altres espais, que prepara sempre amb una estudiada col·locació de les pantalles i el so, aconseguint un major impacte de les imatges en l’espectador. Em fa pensar en una experiència similar a la que, imagino, debien tenir els primers espectadors del cinema quan tenien davant les antigues fantasmagories.

+ Bill Viola