dilluns, 6 de juliol del 2009

Hamlet

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca...

Com deia Tortell Poltrona a una entrada de l’espectacle Fa, Mi, Re al Teatre Nacional de Catalunya de fa uns anys: Avui … Xespir…! El Hamlet de Julio Manrique té un aire de clown, com ho són descaradament els personatges de Rosencrantz i Guildenstern, pallassos hereus de la Commedia dell'Arte que donen alguns dels contrapunts còmics al llarg de la tragèdia.

El text original és, amb monòlegs i diàlegs d’una gran bellesa, tota una bomba de rellotgeria: un esperit que demana venjança, sentits homenatges als comediants ambulants, intrigues cortesanes, relacions incestuoses, bogeria fingida del protagonista i bogeria d’amor la d’Ofèlia, morts en cadena… La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca de William Shakespeare dirigida per Oriol Broggi impressiona perquè ho té tot: intensitat i poesia. És una adaptació que corpren, et clava a la cadira, va creixent fins a un final perfecte i rodó. Tots els actors estan magnífics, especialment Manrique al capdavant, però seguit perillosament de Carles Martínez, que es menja l’escenari cada vegada que el trepitja: immens com a Poloni, sinistre com a rei d’ultratomba, divertit com a enterramorts.

Les crítiques han estat molt bones i el públic omple cada vespre el teatre de la Biblioteca de Catalunya, un espai bonic i adient. Han prorrogat les funcions fins el 21 de juliol.


+ Ordoñez, Marcos. 'Hamlet' sin aditivos. Babelia. El País, 20/06/2009.