La monja poseída

Nastassja Kinski
Foto de Richard Avedon
[Artnet]

Als dos cinemes del poble les estrenes arribaven sempre amb un any o més de retard. I quan arribaven, ho feien en sessions dobles impossibles que juntaven l’ansiada estrena seguida d’ una pel·li picant de les classificades “S”, o una de por de les de sèrie B, que molt millor si entre sang i espant també ensenyaven una mica de pit i cuixa. Els menors d’edat no ens podiem quedar a la segona sessió, però la veritat és que com no ho controlaven massa… Un programa doble memorable va ser el de La guerra de las galaxias més Aleluya cada uno con la suya. Un altre, també pel record, va ser el de Superman i La monja poseída.

A La monja poseída no m’hi hauria d’haver quedat, perquè després per la nit ho vaig passar fatal. No em treia del cap la imatge de la panxa sanguinolenta a punt d’explotar. Però, sobre tot, el què em va tenir molt temps aterroritzat de debò, va ser aquell moment en que la monja - molt posseïda - clavava una pinta de ferro al coll d’una dona. Fins i tot despert hi pensava. Quan pel matí em rentava la cara al labavo, aixecava el cap de la pica, em veia al miral i de cop imaginava que apareixia per un costat la monja i zas, em clavava la pinta. Em ca-ga-va.

No havia tornat a veure La monja poseída, ni a la tele per casualitat. Però fa poc, el mateix Satanàs en persona em van avisar que havia sortit en DVD, dins la col·lecció de les pel·lícules de la Hammer… i no em vaig poder resistir. No és que amb el temps la pel·lícula hagi perdut (com és el cas de Superman…) és que ja deuria ser dolenta quan jo era petit. Vista ara, més que por, el què m’ha fet és riure.

La monja poseída
(The Hammer Collection)
Director: Peter Sykes
Títol original: To the Devil a daughter,
1976.

Cuando el oscuro y fanático Padre Michael fue apartado del sacerdocio y excomulgado por la iglesia, éste buscó los caminos del diablo. Formó un convento de clausura en el sur de Alemania llamado ambiguamente 'Los Niños del Señor'. Pero el señor en cuestión era la figura demoníaca del señor Astaroth, y los inocentes niños fueron criados bajo influencia del propio Satán.

Una producció modesta de la Hammer dels anys 70’ plena d’estrelles. Algunes vingudes a menys sí, però estrelles a la fi… El gran Christopher Lee aguantant els primers plans amb mueques amenaçadores i (per exigències del guió) fent un nu dorsal terrorífic, em temo que va ser sense doble de cos. Richard Widmark, qui havia treballat per Mankiewicz, Hathaway, Minelli… es movia molt millor en el pijtor dels westerns que aqui destruint sectes satàniques a cops de pedra! I la pobra Honor Blackman? De glamurosa noia bond a Goldfinger per acabar apunyalada amb una pinta de ferro, que cutre. O la sempre solvent presència de Denholm Elliott, l’etern secundari de luxe. I finalment, Nastassja Kinski! Que joveneta es veu, que maca i que enganyada va signar el contracte… Ho fa molt bé de posseïda, sobre tot els moments pseudoeròtics. Tenen el plus morbós de ser protagonitzats per una monja i es redueixen a passar la llengua entre els llavis, posar els ulls en blanc, obrir les cames en un rite d'inseminació diabòlica o rebregar-se al llit fins deixar la camisa de dormir xopa i arrapada al cos de tant suada. I per rematar la manca de tensió del climax final… la Kinski fa un nu integral frontal (per exigències del guió) mostrant un bon parrús, tot molt setenter. Si a més, sumem una escenografia i un atrezzo de botiga dels xinos, uns efectes especials justets i un muppet txusco com a criatura demoniaca … tenim entreteniment assegurat per matar una tarda tonta d’un diumenge d’estiu qualsevol. No crec que torni a tenir malsons amb la monja.

Fotos: Nostalgia Kinky