Juan Muñoz: Permítaseme una imagen...

Juan Muñoz
Wasteland, 1987

Collection of Elayne and Marvin Mordes, USA
[Foto: Tate Modern]

El meu primer viatge en AVE va ser a Madrid! A partir d’ara ho prefereixo mil vegades abans que en avió...

En aquest viatge, vaig poder visitar la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al MNCARS pels pèls, pocs dies abans que acabés. Me’n alegro perquè és un escultor que m’agrada i del que havia vist obra a alguns museus, però aquesta exposició, provinent de la Tate Modern, és la més gran que s’ha fet des que Muñoz va morir i valia molt la pena. Els diaris han parlat del balanç de visites i es veu que ha estat tot un èxit, també me’n alegro molt. Recordo que quan vaig entrar a la primera sala, una senyora li deia al seu acompanyant, mentre sortien a pas lleuger i donaven un cop d’ull a Carpet piece III: ¿Tú te crees? Si esto da miedo…

La por és només una de les sensacions que a mi també em produeixen les obres de Juan Muñoz. Les altres són l’humor i l’admiració. El seu és sempre un treball molt inquietant, envoltat de misteri. Per exemple, les estàtues que riuen, algunes fins a caure al terra, igual podría ser de felicitat que de bogeria. O el poder caminar entre les instal·lacions i conjunts d’una o vàries figures, només d’entrada impressiona bastant. Ho pots trobar insòlit, divertit i graciós (com un grupet de nois i noies estrangers amb els que vaig coincidir durant el recorregut i que, pesadets, no paraven de fer-se fotos al costat, amb posturetes i mueques vàries…), però si t’atures a pensar que són figures pràcticament clòniques, que gesticulen estant clavades al terra o dins de boles que els dificulten avançar, que conversen ves a saber què entre elles, es somriuen, no es miren massa o tenen els ulls com velats… tot plegat no deixa de ser un trist reflex de moltes de les relacions reals més fredes, buides i distants que es donen entre els humans. Amb un altra forma i amb més pessimisme, és una sensació que també em produeixen els caminants d’Alberto Giacometti, escultor present a les notes dels quaderns de Muñoz.

Juan Muñoz
Many Times (detall), 1999.
[Foto: Tate Modern]

A més, en Muñoz està la fascinació pel truc i l’engany, el secret, l’il·lusionisme dels ventrílocs i els mags. Muñoz es considerava a sí mateix un contador d’històries però, segons s’explica al catàleg de l’exposició, amb les seves posades en escena no pretenia explicar-ho tot. Com a bon narrador de contes, requereix de la imaginació de l’espectador, perquè res del que ell mostra o diu té la intenció de ser el que sembla. Tria als que es surten de les convencions establertes, per exemple els nans. Té interès pels no llocs, per exemple de les baranes i balconades sobre murs cecs. Cerca als marges de l’intangible i, per això, la ràdio va ser una de les disciplines que més li agradava treballar. Ho considerava l’obra d’art perfecta quan pensava en els oients posant imatges a les paraules i músiques (música que li feia el seu amic i cunyat, el compositor Alberto Iglesias). Programes de ràdio com A man in a room, gambling, on s'explicaven per antena els trucs de jocs de mans amb naips. Il·lusionisme, narració i moltes referències lligades: el Renaixement i el Barroc (teatralitat, efectes òptics, els terres geomètrics...), Velázquez i Goya, escriptors com Elliot, Conrad, Grass… i l'absurd de Beckett (genial i divertida la ratonera d'Esperando a Jerry, 1991), tots els elements i influències que van donar lloc a una obra única, amb una forma i estil molt reconeixible, on el que veiem no serà mai el que sembla, però ens resulta tant excitant per enigmàtic i, de vegades, terroríficament familiar.

Juan Muñoz
The Prompter, 1988.
[Foto: Tate Modern]

Juan Muñoz a Barcelona:

• Una habitació on sempre plou (1992). Plaça del mar. Art públic, Ajuntament de Barcelona.


• Col·lecció MACBA: London Balcony (1987). The Nature of Visual Illusion (1994).

+ Les obres radiofòniques de Juan Muñoz a Ràdio Web MACBA.

+ Cooke, Lynne (Ed.). Juan Muñoz: permítaseme una imagen… Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Turner, Fundación Banco Santander, 2009. ISBN: 978-84-7506-887-9.