dimecres, 2 de setembre de 2009

House of games

David Mamet
House of games
(1987)

Edicions poloneses del cartell de la pel·lícula
[A: Moviegoods]

Una cosa porta a l’altra. House of games (David Mamet, 1987) era una de les pel·lícules preferides de Juan Muñoz i, com no l’havia vista, la vaig treure del videoclub.

David Mamet és un home polifacètic, del que havia vist alguna altra pel·lícula amb guió seu (El cartero siempre llama dos veces, La trama, Vania en la Calle 42…) i un muntatge de Glengarry Glen Ross al Teatre Lliure de ja fa uns anys… Total, poca cosa i molt desordenada. House of games va ser la primera pel·lícula que dirigia i és d’aquelles que dius déu n’hi do per ser la primera! Té un look molt dels anys en que es va rodar, sobre tot el vestuari i els pentinats… però diria que gràcies a la fotografia - tan a la manera dels paisatges i interiors urbans d’Edward Hopper - visualment no ha envellit gens malament. Explica una bona història, una trama d’aquelles lligades al mil·límetre. Per moments me'n recordava de l’excel·lent The Grifters d’Stephen Frears (de 1989, per tant posterior), però la de Mamet pel meu gust és millor, li trobo un aire a Vértigo i a les altres pel·lícules amb noia rossa freda i calculadora d'Alfred Hitchcock, que la fa també més misteriosa. Les interpretacions són perfectes, amb Lindsay Crouse (Margaret) i Joe Mantegna (Mike) de protagonistes i amb secundaris també brillants, dels que m’agrada especialmente Lilia Skala en el paper de la doctora Maria Littauer, amiga i consellera de Margaret.
House of games tracta de l’engany, el truc (i la seva explicació!), els paranys del llenguatge i les traïcions del subconscient quan parlem, dels mecanismes amorals del timador per aconseguir el que vulgui de la bona gent innocent… tot al servei de l’estafa perfectament dissenyada. En definitiva, més del res és el que sembla, però en aquest cas s’afegiria un i no et pots refiar mai de ningú!

A Juan Muñoz le gustaba mucho la película La casa de juegos (House of games, 1987), de David Mamet, escenificación de los juegos de dominio entre los embaucadores profesionales, un estafador y una psiquiatra. El estafador imparte en el centro de la historia una lección para timadores (un “cursillo de psicología”, dice), que debería ser útil a la psiquiatra y al público en general. Es el Juego de la Confianza, llamado así no porque el estafador pida la confianza del estafado, sino porque ofrece su confianza al individuo que va a estafar. Mike, el estafador, enseña a la psiquiatra Margaret Ford cómo timar, ofreciéndole ayuda a un pobre soldado que espera en Correos un giro que no llega. Juan Muñoz lo contó en Valencia y en otras partes, y yo lo cuento ahora. Contar una película se parece a explicar juegos de manos por radio o por teléfono. No vemos la luz que pasa por la pantalla. Somos ciegos, sólo oídos. No vemos las cosas. Las imaginamos. “Es sorprendente lo mucho que deseamos ver algo que no existe”, se admiraba Juan muñoz en su última entrevista con James Lingwood. *

*Navarro, Justo. Está viajando y está solo. A: Cooke, Lynne (Ed.). Juan Muñoz: permítaseme una imagen… Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Turner, Fundación Banco Santander, 2009. ISBN: 978-84-7506-887-9. Pàg. 178.

2 comentaris:

Insonrible ha dit...

Señor del blog muy cuidado, que te he premiado también...

Esta película no la he visto aún. Pondré solución enseguida.

Toronto ha dit...

Muchas gracias Insonrible!