divendres, 4 de setembre de 2009

Leibovitz coratge

Annie Leibovitz
White Stripes


Una altra exposició que no em vaig perdre a Madrid va ser la d'Annie Leibovitz: vida de una fotógrafa, 1990-2005. Que forta em sembla aquesta dona. I no és pel seu aspecte físic tan cavallot, alta i grossa. L’exposició barreja mostres dels treballs més comercials per a revistes i fotos familiars, massa íntimes algunes. I no ho sé, tinc aquesta sensació, a les dues facetes, darrera hi veig una dona amb molt coratge.

Les fotos, quasi no cal dir que són totes impressionants. El gran format d’algunes també ajuda, però blanc i negre o color, la factura és sempre impecable. En l’apartat d’encàrrecs hi ha molts famosos de la música, la pintura, la literatura, el cinema… la llista és llarga amb tants anys de feina… recordo ara a Mick Jagger assegut al llit molt serè, amb el tors nu; Patti Smith, la que va ser més retratada per Robert Mapplethorpe, amb els fills, tirada per casa; Brad Pitt amb el look retro de Johnny Suede; Johnny Depp a l’habitació d’un hotel de Las Vegas; Johnny Cash a la guitarra sota el porxo; la mirada trista i grisa de William Burroughs… Polítics fent pinya com els Clinton; el govern en ple de Bush, que fa molta por; la reina Isabel II d’Anglaterra, que no sé com es va deixar perquè la clava com la gran maligna de Buckingham. En l’apartat més íntim de la feina, hi ha un bonic retrat homenatge al gran Richard Avedon, del que Leibovitz diu que es diferencia en que ella no sap dirigir-se als retratats, només observa, quasi no els parla per treure el que busca. Igual de potents, però no tan agradables de veure, són les fotos de la guerra de Sarajevo que va cobrir com a reportera.

Tota la sèrie de paisatges en gran format no em va interessar tant, però al documental que es passa a l’exposició, Leibovitz explica que quan era petita, com el seu pare era miltar, canviaven sovint de casa i es va passar molt temps viatjant. Anaven en la típica ranxera americana per les carreteres dels Estats Units i diu que això va ser decisiu per acabar sent artista, ja que ho veia tot emmarcat a través de la finestra del cotxe. Em va semblar bonic.

I la familia. Molt material no deixa der ser un àlbum familiar més, però alguns retrats, com ara el de la seva mare, no. A la cartel·la de la foto deia que a la mare no li va agradar massa, que preferiria haver sortit més afavorida i jove. Veient el retrat, i a altres fotos a la platja, al llit, al jardí… també, però sobre tot al retrat, un enten d’on li ve el coratge a la filla. Després hi ha les fotografies de Susan Sontag. Documenta una relació que sembla molt bonica, intel·lectual i afectivament intensa, dura i dolorosa quan Sontag cau malalta i Leibovitz fotografia tot el camí pels hospitals i, finalment, la mort. Fotos de la mort a la guerra, la mort de la seva companya i també la dels seus pares. Ara però, retrata la vida de les tres filles que va decidir tenir... passats els 50! Ara és fotògrafa i mare coratge.

Com l’exposició ha estat un èxit de públic, l’han prorrogada fins el 20 de setembre. Annie Leibovitz: vida de una fotógrafa 1990-2005. Sala Alcalá- C/Alcalá, 31. Madrid.

[Totes les fotos © Annie Leibovitz]

3 comentaris:

Samedimanche ha dit...

Esto es un no parar!! Menuda reentré! A la próxima Sartén me llevo la Lomo y nos retratamos a lo grande: usted disfrazado de ardilla, yo de momia.

Insonrible ha dit...

Pues la madre es calcadita a la hija. Ese entrecejo... Molt interant aquesta entrada, Toronto. Me dará mucha pena si veo las fotos de la decadencia de Susan Sontag fotografiada por su pareja. Tiene que ser tan duro. No me gustaría para mí. Pero la vida casi nunca te deja elegir.

La Abutrí de Getafe ha dit...

Pues allí que me voy toronto este fin de semana que lo tengo libre...Ya conocía a esta fotografa y he de decir que me encanta sobre todo por lo que tú explicas en tu post,me parece una tiparraca de lo mas "kier".

Besos ardilla y habla con insonrible para que te comente las fechas de navidad...No te preocupes,le diremos a M que ni un mordisco más!!.

I love you!.