Aloha Kauai!

La ruta pels tres bars polinesis de Barcelona arriba a la seva fi amb l’ALOHA, l’últim que quedava per visitar. Uns dies abans però, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb L. i D. a la tornada de les seves vacances per Hawai. A Kauai, l’illa on van estar (i on es roden les pel·lícules de la saga Jurasik Park), asseguren que els bars acostumen a ser més aviat de mobiliari d’estil colonial, poc o res a veure amb els nostres decorats sobrecarregats de bambú i fonts de cartró-pedra. Expliquen que els paisatges naturals són impressionants, amb una gran varietat d’arbres, plantes i flors, poblats per ocells exòtics i extranyíssims que ornitòlegs de tot el món ansien fotografiar. Plou molt i així s’enten que tot estigui tan verd. A les platges, no era la temporada de surf, però les onades eren prou fortes i traïdores com per xuclar i rebotir violentament contra la sorra al més despistat que volguès jugar a saltar-les… amb un efecte final humiliant de croqueta arrebossada, capaç de fer arribar la sorra fins a les parts més íntimes a l’interior dels banyadors! Mort d’enveja per les aventures de L. i D. a Kauai, em queda el consol de la beguda al refugi dels paradisos artificials de la ciutat de Barcelona, a milers de kilòmetres de Hawai, a LA RUTA TIKI! Avui:

ALOHA
C/ Provença, 159, Barcelona.

Aloha és la salutació hawaïana de cortesia que equival al nostre hola i adéu, significa també amor i afecte. Diuen però, que vol dir molt més, alguna cosa així com una manera amable, alegre i espiritual de viure. Segons City in space, ALOHA Polinesian Bar va obrir el 1976. Obra dels arquitectes Antonio Romero i Jaime Pomares, dels que - per variar - tampoc no he trobat més informació sobre ells. Dels tres bars de Barcelona, aquest és el més gran. Llàstima que, sense està degradat, ni molt menys, no estigui més ben cuidat. Tot, des de la porta al més mínim detall de la tapisseria, fa pensar en el què devia ser i no s’ha mantingut… Al carrer, sota un espectacular rètol de lletres grogues, dóna la benvinguda una enorme vitrina amb branques d’arbre i nius de rajola a la paret, residència d’una poblada família de periquitos (oye, que estos pájaros son de allí… de la tienda, vàrem sentir dir a un noi tope quinqui al sortir…), més un petit estany, força sec, per a unes quantes tortugues (també de la tienda).

Només entrar, l’atenció passa de llarg sobre una màquina dispensadora de festucs, la diana per llançar-hi dards i els primers raconets íntims de seients de vimet Emmanuelle… per aturar-se en l’espectacular barra de bambú que simula una enorme canoa. Dins la canoa-barra, ben disposades estan les ampolles des sucs de fruita, rons i altres licors i alcohols… al costat, les gerres tiki autèntiques, que també s’exposen amb el seu preu en una petita vitrina, per si les vols comprar de souvenir. La bona impressió s’atura, però, al final de la barra… perquè, horror! una pantalla XLL de televisió té sintonitzat un canal amb el partit de lliga de futbol del dissabte per la nit… Creuant un petit pont, la resta del bar és inmens, dividit en petits reservats de canya. Ens seïem en un d’ells i ens atèn un cambrer. Vesteix pantaló negre i polo també negre, però tirant a ala de mosca. Altres cambrers que passen pel costat veig que sí porten la típica camisa amb estampats de palmeres, ell no i, a més, no és gaire simpàtic, sí correcte i educat, però sembla una mica cansat, quasi ni ens mira mentre ens parla i li costa fer recomanacions quan preguntem pels continguts dels exòtics cocktails que il·lustren unes cartes que demanen a crits ser renovades. Finalment, triem: un Banban, un Ponche del caballero, un Capricho, un Balali i tot un clàssic de les barres tiki, un Mai Tai. Arriben en les seves tasses tiki, envoltats de fum pel gel sec. Eren força bons, suaus, molt refrescants i gens aigüalits. Per picar, crispetes i cotnes de porc cruixentes , cruixentes!

Aquesta vegada, hi ha fotiki dels cocktails. Gentilesa de J.

Una excursió fins els lavabos (no decorats i francament bruts) per veure bé tots els espais, la majoria racons per a petits grups, sempre amb poca llum. Són quasi les dues de la matinada i està força ple. Al fons hi ha un parell de taules de billar. A les parets, veig alguns quadres a l’estil de les pintures de Gauguin, sort que no hi ha gaire llum i passen desapercebuts.

La música va fallar estrepitosament. Vàrem entrar al ritme d’ I got the power de Technotronic i va continuar amb l’ Ice Ice baby de Vanilla Ice… per no deixar de fer memorabilia del house i el dance que més va sonar a les radiofórmules i discoteques de principis dels noranta. A l’ALHOA, ni rastre de les músiques amb esperit tiki: rock, oukeleles, lounge, surf…. És una llàstima que aquesta música només estigui present per a festes hawaïanes puntuals que hi organitzen molt de tant en tant. Així, a part de programes de ràdio especialitzats (per exemple, el fantàstic Melodias pizarras) només es pot escoltar a festivals tikis de pedigrí , normalment a les platges de tot el món durant alguna nit d’estiu...

© Foto: Elvis Presley
a Blue Hawaii (Norman Taurog, 1961)

I per acabar, com sempre, la seva puntuació segons el ranking a Humuhumu’s critiki: un 4,5 pelat!

Fotos: City in space i Humuhumu’s critiki
Video YouTube: Elvis Presley: Blue Hawaii