diumenge, 15 de novembre de 2009

Brossa i Cage

Joan Brossa
Música
, 1986
Objecte, 22 x 23 x 6,5 cm.
[©Dr. M. Schmidt, Ulm]

Cinc anys abans dels 4,33” de silenci de John Cage, Joan Brossa en teatre ja ho havia fet. La peça duia per títol Sord-mut (1947) i consistia en pujar i baixar el teló en absolut silenci.

Quan Carles Santos estava dirigint Brossalobrossotdebrossat al Teatre Lliure, va explicar una anècdota sobre Joan Brossa que ell mateix havia presenciat. A mi em va arribar per J., amic que aleshores treballava en aquest teatre. No ho explicaré amb la mateixa gràcia de cap dels dos, però l’anècdota crec que s’ho val. Resulta que els amos de la Galeria Maeght van organitzar una festa, convidant a Joan Brossa i John Cage per a que es coneguessin. La cosa no va funcionar, es van ignorar. El que havia de ser una conversa distesa entre dos artistes d’actituts properes, va esdevenir una tarda tensa que va culminar en un sopar amb inesperat happening del més decadent… És possible que Brossa - amb el seu caràcter, que diuen no era precisament el d’una dolça geisha- estigués emprenyat de trobar-se assistint a contracor a un acte burgès i, per tant, envoltat de gent que detestava. Fos com fos, primer es va negar a saludar a Cage, que devia fer el mateix per tal de no sortir amb l’ego trepitjat. Després, un cop asseguts per sopar, els cambrers van deixar al mig de la taula un espectacular llobarro al forn. Davant l’estupefacció de tots els comensals, Brossa va fer un gargall des del més profund de la seva gola i l'escopí sobre el peix. D’això se’n diu, entre altres coses, épater la bourgeoisie.

John Cage també va tenir un esperit provocador i rebel vers les convencions, especialment les de la música. Es pot veure a l’exposició L’anarquia del silenci al Museu d’Art Contemporani de Barcelona fins el 10 de gener. Les seves partitures amb gomets de colors, un piano preparat amb tot de claus i cordes tibades o estacades, vídeos del mestre en acció… També obres d’altres artistes que ell admirava i amb els que va col·laborar, com ara Marcel Duchamp i membres del grup Fluxus. L’atzar al poder i l’interès per extreure música dels llocs i objectes més insospitats. Tot té a veure amb les accions més radicals i experimentals que van donar lloc a nous llenguatges artístics, aportacions valentes i diferents que enriqueixen i marquen l’evolució de l’art al llarg de la història.

[Foto: John Cage preparant un piano (Abans 1950). Font: MACBA]

[Video: John Cage: Water Walk + 4,33"]

2 comentaris:

jordi ha dit...

Ja saps amb q rima llobarro, oi?

Toronto ha dit...

Amb guarro... I la higiene tampoc era el seu fort.