dijous, 12 de novembre del 2009

Paranoid Park

Gus van Sant
Paranoid Park

(2007)
[Foto: Imageshack]

Durant aquesta dècada que estem a punt d’acabar, Gus van Sant ha anat fent pel·lícules que m’han agradat molt. De fet, si ho penso bé, pràcticament totes les que ha fet m’agraden, siguin més clàssiques o més experimentals. Guardo molt bon record de dues de les primeres, Drugstore Cowboy (1989) i My Own Private Idaho (1991). Llàstima que Even Cowgirls Get the Blues (1993) em va decebre, igual que no vaig entendre perquè calia fer un remake de Psycho (1998). Però tornant al 2000, encara m’estic refent de la forta impressió que em va causar Elephant (2003). De vegades penso que hauria de ser obligatori passar-la als instituts, pels nois, noies i també pels seus pares. Però aviat perdo l’esperança i acabo repensant que ben segur no serviria de res, que els autors dels fets reals com ara aquella masacre a la Universitat de Virginia mai haurien dedicat temps a una pel·lícula així, o no l’haurien entesa.

Repesco aquesta setmana en DVD Paranoid Park (2007) i m’estiro dels cabells per no haver-la anat a veure a un cinema. Està a la banda més experimental dels treballs de Gus van Sant. Sobre un guió força sencill, retrata el món i els pensaments desordenats d’Alex, l’adolescent protagonista que està vivint un moment complicat que encara complicarà més. Van Sant ho explica amb unes imatges molt boniques, d’una bellesa que ratlla els límits de certes trampes habituals en publicitat (posem, per exemple, d’alguns anuncis de compreses o de companyies d’assegurances i bancs, per a que ens entenem millor). Per sort, res a veure-hi, gràcies també a l’espectacular treball del fotògraf Christopher Doyle, que a més interpreta un paperet secundari. Com a Elephant, la càmara persegueix l’esquena dels protagonistes, però no n’abusa gaire i és un efecte que altre cop em sembla preciós, a més d’efectiu. Els espectadors entrem a la història seguint uns personatges que mentre van caminant o patinant, van rumiant en les seves coses, les seves pors. Quasi no fan falta ni les paraules. I una altra cosa que m’ha agradat i sorprés és l’ús de la música. Del hip-hop propi dels skaters, que t’enganxa de peus (i monopatins) a terra, a peces de Nino Rota per a pel·lícules de Fellini, que li donen un aire entre el somni borrós i el record llunyà d’una època, l’adolescència en aquest cas, que, de vegades, pot marcar tant que no s’abandona mai del tot.