© Maurice SendakWhere The Wild Things Are
Max, el nen protagonista, s'escapa de casa i va a parar a una illa on hi viuen uns monstres, que resultaran ser els seus propis monstres. No explicaré si Max torna o no de l’illa, vagin a veure la pel·lícula Where The Wild Things Are (aqui traduida per Allà on viuen els monstres) si no ho han fet encara, perquè val molt la pena, o si ho prefereixen, llegeixin el conte del mateix títol que adapta –un clàssic infantil nordamericà, diuen -, escrit i il·lustrat per Maurice Sendak l’any 1963.
Where The Wild Things Are d’Spike Jonze no m’atreviria a dir que sigui una pel·lícula per a nens, però en se de dos - els fills d'uns amics, M. i J. - que els va agradar molt. Fins i tot L., la petita, cap al final va plorar d’emoció. A la sessió de tarda que vaig anar jo, també hi havien dos nens i aquests crec que connectar, van connectar poc amb la pel·lícula. Eren més petits que els dels meus amics, massa petits encara per veure-la. I si van plorar - que no els vaig sentir- ho devien fer de por o de cansament. Això sí, quasi no van parlar durant la projecció, cosa que s’agraeix, especialment al sofert pare que els acompanyava. Només un d’ells va deixar anar un comentari en veu alta, que tothom el va sentir, però es va perdonar perquè era força graciós: I quan sortiran els senyors de dins dels peluches?
Quan torno a veure per la televisió trossos de Labyrinth (Jim Henson,1986) - que igual que Where The Wild Things Are , combinava personatges humans i ninots, també del taller Henson - ara la trobo una mica castigada pel pas del temps. La música en té part de culpa, o David Bowie amb aquells pèls i Jennifer Connelly tan jove… però i els ninots? Ells no, ells envelleixen la mar de bé! I encara millor els de The Dark Crystal (Frank Oz i Jim Henson, 1982), on no hi ha ni un humà visible.
Però tot això només ve per repescar aqui Y la cena estaba caliente, un article molt bonic de l’escriptora Elvira Lindo sobre Where The Wild Things Are, la pel·lícula, el conte i les infanteses difícils.
Quan torno a veure per la televisió trossos de Labyrinth (Jim Henson,1986) - que igual que Where The Wild Things Are , combinava personatges humans i ninots, també del taller Henson - ara la trobo una mica castigada pel pas del temps. La música en té part de culpa, o David Bowie amb aquells pèls i Jennifer Connelly tan jove… però i els ninots? Ells no, ells envelleixen la mar de bé! I encara millor els de The Dark Crystal (Frank Oz i Jim Henson, 1982), on no hi ha ni un humà visible.
Però tot això només ve per repescar aqui Y la cena estaba caliente, un article molt bonic de l’escriptora Elvira Lindo sobre Where The Wild Things Are, la pel·lícula, el conte i les infanteses difícils.
[B.S.O.: Karen O And The Kids: All is love ]
3 comentaris:
Como experta en PELUCHES y fan suya y de Lindurri, les doy la razón en todo. El peluche envejece mejor cuando se conserva al niño salvaje que llevamos dentro. Cualquier día de estos cojo la barca y no miro ni p'atrás!
Estupenda!!! La fui a ver el día del estreno... de Sendak recuerdo los libros ilustrados de cuando era pequeña y una historia que no acababa de entender. Ahora veo al muñeco intacto, el tiempo no pasa pero yo entiendo mejor la historia... necesitaremos, tal vez, un poco de distancia para reconocernos dentro del traje blanco.
Maelstrom, experta en PE-LU-CHES, espero que los guarde todos!
Imagogica, que buena su visita y que bueno que leyera a Sendak de pequeña. Por aquí no fueron tan populares, pero el cuento se merece lo de ser un clásico infantil, porque seguimos conociendo los mismos monstruos que conoció Max.
Publica un comentari a l'entrada