diumenge, 21 de febrer de 2010

Ouka Leele Inédita

Ouka Leele
A working class hero, 1985

Aquesta exposició de fotografies li agradarà a un bon amic meu que sempre em diu que si hagués d’encarregar un retrat, ho faria, per exemple, a Ouka Leele. A més, veient algunes fotos, com ara l’autorretrat que obre l’exposició (A working class hero) i d’altres de nenes i noies joves (La luz de su pierna, me hace suspirar o Marta, cuyo nombre calienta mi corazón), em sembla veure-hi el mateix posat i l’expressió de les nenes que retratava Balthus, un dels pintors preferits també d’aquest amic meu.

A la notícia sobre la inauguració de l’exposició, amb la presència d’Ouka Leele al Centre d’Art Tecla Sala que vaig veure a la tele, sortia somrient, passejant de sala en sala donant voltes, alçant els braços, obrint l’abric llarg que li arribava quasi als peus, mig ballant entre les seves fotos. Era una imatge divertida, com sembla que ha de ser ella en persona. Una imatge tan diferent a la de l’artista que va d’obra en obra donant explicacions (molta palla mental) als periodistes. Per cert, per què la majoria de periodistes culturals de Televisió de Catalunya, homes i dones, parlen sempre amb un to de veu tan… afectat?

Ouka Leele
Marta, cuyo nombre calienta mi corazón
, 1975

Ouka Leele Inédita és una exposició d’obra retrospectiva i també recent. Les fotos em sorprenen pels formats grossos, hi ha molt color però també força blanc i negre, una faceta aquesta que potser no és tan coneguda com ho són les fotos colorejades més populars. En blanc i negre hi ha fotos precioses. Ara recordo, per exemple, els nusos i composicions (El espejo de Venus tiene escamas), els retrats d’amics seus o la foto dels Costus amb un gos (Sus tres majestades) i una del grup Gabinete Caligari, que joves tots… alguns records d’una generació d’artistes i intel·lectuals que ara ronden els cinquanta-seixanta, i el lligam d’Ouka Leele amb la Movida madrilenya. Entre les fotos de color, destaquen encàrrecs pel teatre com El principito o els cartells de promoció per a la bailaora (i geganta del pi) Maria Pagés (Maria la de los brazos de agua). No passen desapercebuts els títols que hi posa, poètics o irònics :


Ouka Leele
A dónde irán, 1977

A la darrera sala es pot veure un documental molt interessant. Segueix a Ouka Leele pels seus paisatges preferits (especialment al camp, d’on extreu la força del color del verd, de les flors, inclou també una visita a Segovia, on visita l’arbre que va plantar-hi San Juan de la Cruz), a l’estudi o exteriors urbans, fent fotos d’encàrrec o de més personals (molt bonic el procés i els resultats de les fotos de nenes amb síndrome de Down a La escalera del sueño por donde suben y bajan los ángeles). Per allà on passa, Ouka Leele va desprenent alegria, vestida amb les seves mitges de Caponata i una bufanda milticolor sembla una Pipi Langstrump que no acaba de crèixer. I per molts anys.

Ouka Leele Inédita al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat fins l’11 d’abril.

[Fotos: El País]

[Audio: Fangoria + La buena vida versionen Gabinete Caligari: Más dura será la caída]

4 comentaris:

La Abutrí de Getafe ha dit...

Pues si...a mi personalmente siempre me ha encantado Ouka y hace poco leí una especie de biografía que hablaba de su vida en la movida Madrileña...eso de ser prima de Esperanza no lo lleva muy bien.
Como tú bien dices yo creo que tampoco acabará de crecer nunca quizás por todo lo que ha vivido y todo lo que ha fotografiado.

Besos Ardilla,ya me han chivado que estas a punto de mudarte a Toronto.

Samedimanche ha dit...

Yo me pido retratos de Lele y de García Alix...cuando pueda pagarlos.
Esta exposición si que la voy a ver. Y felicidades por la selección musical. He tenido una regresión.

Insonrible ha dit...

Y yo también. A ver si me acerco. Ella me parece un poco sobrada, como falsa-modesta, pero sus fotos me gustan.

Toronto ha dit...

Abutrí, le doy más detalles por correo.
Samedí, cuando cuente tres, volverá usted de su regresión del calor del amor en un bar: uno, dos y... tres!
Insonrible, comparto su opinión: con el ego del artista hemos topado...