De Bilbao al Limbus

Bigas Luna
Bilbao, 1978
[Foto: Bigasluna.com]

Després de veure la pel·lícula Bilbao, vaig voler saber més sobre l’actor protagonista. D’on havia sortit aquell tal Àngel Jové que clavava la interpretació del psicòpata Leo. Un virtuós de la màquina elèctrica d’afeitar que rematava la feina buidant un porró ple de llet (obsessions i fetixismes de Bigas Luna) sobre el pubis rassurat (un bon escàndol per a l'època!) de la seva víctima Bilbao (Isabel Pisano). Com actor, Jové té una dotzena més de pel·lícules i ha repetit vàries vegades amb Bigas Luna, per exemple a Caniche (1979) i Angoixa (1986), formen l’època negra – la millor pel meu gust - del director. L’ última vegada que vaig veure a Jové al cinema, va ser a la comèdia Boom, boom (Rosa Vergés, 1990), fent el paper secundari d’un porter d’escala. En principi del tot innocent, però quan baixava les bosses d’escombraries, no podies deixar de pensar que a dins, enlloc de la brossa, hi portava el cadàver esquarterat d’alguna veïna.

A banda del cinema, resulta que Àngel Jové era i és un artista plàstic amb una trajectòria que comença als anys 60’. Sovint l’han ficat al sac de l’art conceptual català d’aquella època, però, en realitat, va molt a contracorrent d’etiquetes i modes. Per comprovar-ho, només cal veure al seu curriculum la varietat de propostes i formes (pintura figurativa i abstracta, fotografia, instal·lacions, escultura, interiorisme, disseny, etc.) i el seu esperit lliure, mantenint-se al marge de grans aparadors i circuits artístics. És també l’autor de moltes de les portades per a llibres d’ algunes editorials catalanes (les d’ Anagrama estan recopilades al llibre Las portadas de Àngel Jové, 1999).

Àngel Jové
VS Limbus, 2009

Ara, Jové torna a exposar a Barcelona. El treball que presenta du per títol Versus Limbus i consta d’una sèrie de dibuixos sobre paper de petit format i peces de ceràmica negra de Verdú. Els dibuixos representen el paisatge imaginari del limbe a partir del Cant IV de L’Infern de la Divina comèdia de Dante. Fragments d’un terreny inòspit, de turons i branques seques que es van dil·luint en la foscor i la boira, en el buit i el no res (la mort?), formant una seqüència penjada a les parets de la sala rectangular, al voltant d’una taula amb uns càntirs trencats que vessen aigua, fent referència a aquelles persones que no van ser batejades i, per tant, aniran a l’Infern. Pensat tot com una instal·lació, ocupa el Nivell zero de la Fundació Suñol, un espai tancat a dins d’un pati d’illa de l’Eixample que resulta una mica difícil de trobar. Té una porta petita, mig amagada entre dos portals del carrer Rosselló, un rètol minúscul i un passadís d’accés llarg i estret… que si no estigués ben il·luminat, seria l’amagatall perfecte per a un psicòpata a l’aguait!

+ Versus Limbus d’Àngel Jové. Espai Zero de la Fundació Suñol, Barcelona, fins el 8 de maig de 2010.

[Torontoràdio: Donna Summer: I feel love]