dimecres, 17 de març de 2010

Verd aigua




Segur que, qui més qui menys, tots sabem d'alguna persona - amiga, família, coneguda - amb una història viscuda especialment interessant. De vegades, si aquesta persona té la voluntat i la capacitat per escriure-la, el resultat podría arribar a ser un bon llibre: novel·la, poemari, còmic, diari, blog, el que sigui. De fet, ja n’hi ha molts - per no dir la majoria - a partir d’aquestes històries, alguns barrejant amb ficció, d’altres intentant ser el més fidels possible a la veritat dels fets, malgrat altres filtres com són els mateixos records en si o l’ús de les paraules triades. Fa poc, n’he llegit un (gràcies a J. per la recomanació) que m’ha semblat molt sincer i sensible: Verd aigua.


És la història viscuda i escrita per Marisa Madieri, una professora i escriptora italiana, poc abans de morir. Un diari íntim des de la reflexió adulta, amb flashbacks que arriben a la infantesa. El fil conductor dels seus records és l’èxode dels habitants italians de l’antiga Fiume, ciutat que primer va ser hongaresa, desprès italiana, el 1947 va ser ocupada per Iugoslàvia i, finalment, passada la guerra dels Balcans, va canviar el nom per Rijeka i pertany a Croàcia. Moltes de les famílies italianes que van ser expulsades pels iuguslaus - com la de Madieri quan era una nena -, es van instal·lar a refugis de Trieste per començar una nova vida. Verd aigua relata moments difícils, és una història en conjunt més trista que alegre, però és tan bonic com la protagonista explica la seva aventura personal! La família, els amics, les cases, els paisatges… Totes les seves sensacions: de les olors i els colors a les inquietuds, les pors, l’amor i la força per tirar endavant sortejant les dificultats de la vida. Una autèntica delícia.

Escrit als anys vuitanta, diuen que els crítics ja el consideren un clàssic del gènere dels diaris. L’editorial Minúscula el va publicar aqui, primer traduït al castellà i ara també ho ha fet al català:

Madieri, Marisa. Verd aigua. Traducció de Marta Hernández Pibernat. Postfaci de Claudio Magris. Barcelona: Minúscula, 2010. (Microclimes; 2). 196 pàg. ISBN: 978-84-95587-61-9.

© Imatges:
Postal colorejada de Fiume (ca. 1900) [Old picture]
Segell antic de Fiume quan la ciutat pertanyia a Hongria. [Filatelia Kevorkian]

[Radiotoronto: Franck Pourcel: Czardas de Vittorio Monti]

3 comentaris:

Maelstrom ha dit...

La mesilla tiembla!! Imagínesela con las patitas nerviosas por tanto peso...¿Y quién tiene la culpa?

Toronto ha dit...

Aquest és petit i ocupa poc, al calaixet mateix hi cabria!

Jordi ha dit...

A l'Amparo tb li va agradar molt! Green, green, green...